Amb un editorial “d’urgència”, Vicent Partal fa un análisi i valoració del moment actual.
Us el transcrivim de Vilaweb
“Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res”
“Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més
clares. Com era d’esperar, les reaccions europea i espanyola han posat
llum sobre el punt on som. Bàsicament, es tracta del següent: Europa
opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució
del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, es doblega i
l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar
que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi però tant ells com
nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.
Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la
contundència amb la qual avui tothom a la Unió Europea tanca files al
voltant de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una
intervenció inaudita ahir de Donald Tusk, una hora abans de la
compareixença prevista de Puigdemont, en la qual va situar els governs
català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i
contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la
proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte
institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs,
cal anotar-la: només la proclamació i la implementació de la
independència de manera unilateral causa canvis en la percepció d’allò
que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.
El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa
reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per
Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un mal tràngol
després de la duresa amb què ha actuat respecte d’això durant anys. Però
deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment treu tota la
credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert,
hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.
I ací em sembla que hi ha la clau. Europa pressiona perquè hi haja
una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de
la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però
fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.
És a dir, Rajoy aprofita la pinça que la Unió Europea vol crear, la
tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda
Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és negociar una
situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per
tancar el cercle, d’una forma molt significativa, Sánchez deixa clar que
aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155.
Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim una reforma
constitucional.
L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per cap
cosa més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per
la capacitat de resistència en favor dels drets civils dels ciutadans
catalans. A sant de què s’hauria mogut Europa reclamant la reforma
constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat
heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els
ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la
resistència i, per tant, el problema, ho vulguen veure o no, el
continuaran tenint sobre la taula.
Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no només vol evitar la
independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la
força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més,
que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer qualsevol cosa
que ell considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al
carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que
Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.
Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al
parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern?
Per desgràcia no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Com a
mínim jo ignore si hi havia o hi ha alguna mediació real sobre la taula i
si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la
independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap
font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que
això no vol dir necessàriament que no hi siga.
Aparentment, doncs, el
govern català, l’únic que ha aconseguit és que Espanya es moga un poc i
propose a Europa una reforma de la seua pròpia constitució com a
solució. És molt poc, de fet és una marxa enrere, però ho compensa el
fet que tampoc no hi hagi res desactivat.
Una mediació internacional tenia sentit a canvi d’un procés de Brioni
a la catalana però no a canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es
podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el
reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra
forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar
a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè
ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via
eslovena i que feia de mal comparar. Vaig admetre, però, que podia
funcionar a la manera eslovena. Però no ha estat així.
De manera que cal aprendre la lliçó i prémer el botó. La
independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha
d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt
la repressió es faça visible de nou. Sense cap més dilació. Perquè la
repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la
constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la
constitució és l’escut per a permetre l’activació de la repressió.
És possible, en aquest sentit, que el govern s’haja equivocat. És més
probable encara que Europa, en comptes de veure generositat, haja vist
feblesa. Però ningú no hauria de cridar-se a l’engany: el problema
polític català persisteix.
Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint
l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un
nacionalisme espanyol que continua, diria que més i tot, convençut que
no hi ha res per dialogar o per pactar. Però, sobretot, persisteix
perquè hi ha una majoria al parlament de Catalunya que pot començar la
república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que
res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que
estava disposada a fer allò que fos no per a reformar la constitució
espanyola sinó per a esdevenir un país lliure.
Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si
ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal
fer per a aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la
diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que
els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera
no importa gens, així que en realitat tot el que està en joc depèn de
nosaltres. Si el parlament i el govern fan el que han de fer i recuperen
la confiança de la ciutadania, aleshores tot tornarà a ser allà on era
en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la
independència. O siga, preparats, i a punt per guanyar.”
