L’enciclopèdia catalana defineix el mot revolució com “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Bé, i doncs… que no es tracta precisament d’això el desig d’assolir la república catalana? La república catalana no és només l’única possibilitat que tenim per salvaguardar la identitat històrica, de país i cultural (que també), sinó l’estructura imprescindible per canviar els models socials, laborals, culturals, energètics, productius, mediambientals, etc.
Un Estat és un sistema de poder acceptat per la majoria de ciutadans i que està completament blindat per impedir canvis de veritat, per mantenir i perpetuar l’estatus quo de les elits. Sí, estan permeses petites modificacions, gestos destinats a fer creure que pensen en la majoria, “evolucions del sistema”…, res seriós que el posi en perill. En aquest context, els partits polítics professionals, els que aconsegueixen escons en les eleccions, són còmplices necessaris al servei del poder. Si alguna vegada van tenir principis o motivacions socials, és evident que han quedat oblidades en el passat.
No, una revolució mai podrà impulsar-se per part de les mateixes estructures que la revolució vol enderrocar. La revolució francesa no la van fer el Rei i la noblesa sinó el poble.
L’independentisme català ha trigat un any, un llarg any, a comprendre que els partits i els polítics que amb tanta il·lusió vàrem votar el 27S del 2015 i el 21D de l’any passat (aquí ja no podem parlar d’il·lusió), ni volen ni poden liderar la revolució. Puc arribar a entendre el comportament d’un estat feixista i cruel (són així, ho porten al seu ADN). Tanmateix, és intolerable i em genera una dolorosa decepció, emocionalment irrecuperable, impossible de perdonar, que els nostres representants ens estafin i pretenguin llençar per la borda el treball d’anys, la tenacitat del dia a dia, la valentia demostrada en el referèndum de l’1-O.
Davant d’un horitzó d’eleccions al Parlament com el que s’albira, necessitem “canviar de cromos i també d’àlbums”. El primer punt de ruptura amb España passa, forçosament, per trencar amb “els nostres partits” (els tres) i alliberar-nos definitivament de la rèmora i de l’engany de l’autonomisme.
Sí, un nou partit, amb nova gent i amb un únic objectiu: concentrar la immensa força de més de dos milions de vots per conduir-nos cap a la llibertat.
David Calabuig
HGxInd
Els comentaris estàn tancats.