NO ENS POSEM NERVIOSOS…
Ja ha plogut molt d’ençà l’11 de setembre de 2012, més encara des de les consultes populars del 2011 i més encara d’ençà la manifestació de juliol de 2010. La crisi econòmica i l’escanyament a què l’Estat espanyol sotmet la societat catalana dibuixen un ombrívol horitzó.
“Pot caure més avall,
la ciutadania catalana?”
Hem de fer un esforç mental per anomenar “Govern català” l’executiu del President Mas: tots sabem que ja fa molts anys que la Generalitat de Catalunya no passa de ser una infame gestoria que ara per ara no paga quan toca, i que ha d’anar a fer el ploricó a Madrid perquè li doni una mica d’oxigen (O2=€). El país té un govern nominal, però no real, perquè la voluntat majoritària de la societat catalana no s’acaba de traduir en res. Mentre al Parlament tenim una clara majoria favorable a l’Estat propi, a la independència dins d’Europa, la societat catalana rep clatellades en forma de més impostos, més retallades en serveis socials, més atacs a la llengua catalana i més atur. Pot caure més avall, la ciutadania catalana?
Davant d’aquest panorama desolador, jo només veig tres brins d’esperança:
- la persona que estudia per reciclar-se professionalment i millorar la seva ocupabilitat,
- l’empresari que treballa per tirar endavant el seu negoci,
- el treballador o professional que s’esforça dia rere dia per fer millor la seva feina.
I col·lectivament, hi ha també una gran esperança: l’aposta col·lectiva per un estat propi, que retingui els recursos que genera la societat catalana, que inauguri una època de regeneració democràtica i política, i que obri la porta a una societat més justa, amb més i millors oportunitats per a tothom.
Però em sembla que si no assolim de pressa aquest estat propi caurem en allò tan gràfic del burro i la pastanaga: l’ase seria la societat catalana, el genet sobre l’ase seria la nostra classe política, i la pastanaga la promesa de la Catalunya independent. Tothom sap que l’ase no assolirà mai la pastanaga, perquè el genet no l’hi apropa mai prou, confiant que aquesta situació durarà per sempre. Així, si en els propers mesos aquesta imatge que interpreta la nostra realitat es consolida, la societat catalana potser es fatigarà de la promesa de l’estat propi, i aleshores haurem perdut el nord i la il·lusió col·lectiva, i potser tornarem a mirar el nostre botxí com a l’única circumstància que ens pot salvar, si ell vol.
Així, ara tenim la nostra classe política debatent-se entre si cal pactar amb l’estat espanyol un referèndum o bé si ens hem de carregar de raons perquè la comunitat internacional ens entengui, o bé si seria possible fer una declaració unilateral d’independència, o bé si seria millor tornar a convocar unes eleccions al Parlament Català de caràcter plebiscitari.
Doncs bé, jo no sé quina és la millor sortida perquè no estic en posició d’albirar la millor estratègia. Però sí sé el que hauria de fer la societat civil catalana, és a dir, l’Assemblea Nacional Catalana: pressionar i pressionar –pacíficament i democràtica- els nostres polítics i el nostre govern perquè trobin una sortida, el desllorigador de tot plegat, i que l’apliquin JA.
Ho té clar, això, el Secretariat Nacional de l’ANC? (atenció: no apel·lo al Secretariat Nacional de l’African National Congress sinó al de l’Assemblea Nacional Catalana).
Cordialment,
Francesc Quintana Rubio
