Companys i companyes d’Horta-Guinardó per la Independència,
Dissabte que ve anem tots cap a l’Hospitalet de Llobregat, a difondre el missatge de l’ANC. A la segona ciutat de Catalunya s’ha creat fa ben poc una Assemblea Territorial de l’ANC i cal que entre tots els fem costat. No ha de ser fàcil ser independentista i viure a l’Hospitalet de Llobregat, i menys encara ser independentista i fer alguna cosa per convèncer els teus conciutadans que l’única sortida raonable a la situació de crisi econòmica i moral en la qual ens trobem és apostar per crear un nou estat, l’Estat Català dins d’Europa.
Les raons per les quals a moltes ciutats de Catalunya el missatge independentista és difícil que hi penetri són moltes i variades, i més o menys tothom les coneix. Són ciutats que varen créixer com a ciutats d’allau als anys 60 i 70 del segle passat, i hi va arribar molta gent provinent de tots els racons de l’Estat Espanyol. En aquells moments de misèria, dictadura i falta de mitjans per planificar el desenvolupament econòmic i social el resultat no podia ser altre que la creació de barris i ciutats pràcticament de nova planta i molt homogenis quant a cultura i referents hispànics. Hi ha hagut persones que dins del pensament tradicional catalanista ha vist aquesta realitat com a una amenaça a la personalitat nacional catalana. Bé, què hi farem: hi ha opinions per a tot.
«Aquests ciutadans catalans hispanocèntrics
s’informen a través d’emissores
de televisió en castellà i de visió hispanocèntrica,
compren premsa hispanocèntrica,
viuen en entorns de visió hispanocèntrica»
El fet és que el país que tenim l’any 2013 és aquest: tant Catalunya és l’Hospitalet de Llobregat com Picamoixons, tant catalans són els habitants del barri del Carmel com qui viu al barri antic de Solsona. Això tothom ho té clar, però qui més clar ho hem de tenir som els independentistes que treballem per un estat propi com a instrument per millorar la nostra societat catalana: amb més igualtat d’oportunitats per a tothom, amb millors escoles, amb gent més motivada en el seu lloc de treball, amb més indústria que exporti arreu del món, amb millor atenció sanitària i sense desnonaments, sense atur, sense «ninis» i sense les 10.513 persones que formen la població reclusa catalana (dades IDESCAT, 2011).
¿Qui pot oferir al mercat de les idees i les propostes una millor oferta que els independentistes? La Sra. Sánchez Camacho? El Sr. Duran? L’inefable neo-lerrouxista Sr. Albert Ribera? El mega-crack Sr. Pere Navarro? No rotund, cap d’ells pot. Per això al Parlament Català hi ha 2/3 parts (gairebé) de representants que estan a favor de la independència. Però cal passar a l’acció. Cal el referèndum per la independència. Cal guanyar-lo i guanyar-lo de carrer.
Cert és que molts catalans mantenen una visió i una actitud hispanocèntrica que els fa bastant impermeables a la proposta independentista: «Yo soy español!!», et diuen indignats quan els dones un paper al carrer amb el missatge de l’ANC. Hem de ser més comprensius que mai amb aquest hispanocentrisme que s’anirà accentuant en els propers mesos. És normal. Aquests ciutadans catalans hispanocèntrics s’informen a través d’emissores de televisió en castellà i de visió hispanocèntrica, compren premsa hispanocèntrica, viuen en entorns on hi predomina una visió hispanocèntrica (a la feina, a casa, al bar, al mercat, amb la colla d’amics…), van rebre una educació franquista –molts d’ells- i reben ara informació en clau espanyolista, mantenen vincles sentimentals i familiars amb el seu lloc d’origen i viuen tot el procés de creació de l’Estat Català en el qual ens trobem com a una amenaça a la seva identitat. És normal que aquests conciutadans catalans pateixin, que tinguin certa por i que et responguin amb un «Yo soy español!!»
Dissabte que ve, a l’Hospitalet de Llobregat, tota l’Assemblea Nacional Catalana de Barcelona i voltants serem al carrer per explicar que el projecte del nou Estat Català no va contra la identitat de ningú i sí a favor de la llibertat de tothom i de majors oportunitats en educació, sanitat, cultura, infraestructures i benestar social. No és una feina gens fàcil, però és imprescindible.
Francesc Quintana
Coordinador HGxI
Els comentaris estàn tancats.