Companys i companyes d’Horta-Guinardó per la Independència,
Dissabte que ve anem tots cap a l’Hospitalet de Llobregat, a difondre el missatge de l’ANC. A la segona ciutat de Catalunya s’ha creat fa ben poc una Assemblea Territorial de l’ANC i cal que entre tots els fem costat. No ha de ser fàcil ser independentista i viure a l’Hospitalet de Llobregat, i menys encara ser independentista i fer alguna cosa per convèncer els teus conciutadans que l’única sortida raonable a la situació de crisi econòmica i moral en la qual ens trobem és apostar per crear un nou estat, l’Estat Català dins d’Europa.
Les raons per les quals a moltes ciutats de Catalunya el missatge independentista és difícil que hi penetri són moltes i variades, i més o menys tothom les coneix. Són ciutats que varen créixer com a ciutats d’allau als anys 60 i 70 del segle passat, i hi va arribar molta gent provinent de tots els racons de l’Estat Espanyol. En aquells moments de misèria, dictadura i falta de mitjans per planificar el desenvolupament econòmic i social el resultat no podia ser altre que la creació de barris i ciutats pràcticament de nova planta i molt homogenis quant a cultura i referents hispànics. Hi ha hagut persones que dins del pensament tradicional catalanista ha vist aquesta realitat com a una amenaça a la personalitat nacional catalana. Bé, què hi farem: hi ha opinions per a tot.
“Aquests ciutadans catalans hispanocèntrics
s’informen a través d’emissores
de televisió en castellà i de visió hispanocèntrica,
compren premsa hispanocèntrica,
viuen en entorns de visió hispanocèntrica”
El fet és que el país que tenim l’any 2013 és aquest: tant Catalunya és l’Hospitalet de Llobregat com Picamoixons, tant catalans són els habitants del barri del Carmel com qui viu al barri antic de Solsona. Això tothom ho té clar, però qui més clar ho hem de tenir som els independentistes que treballem per un estat propi com a instrument per millorar la nostra societat catalana: amb més igualtat d’oportunitats per a tothom, amb millors escoles, amb gent més motivada en el seu lloc de treball, amb més indústria que exporti arreu del món, amb millor atenció sanitària i sense desnonaments, sense atur, sense “ninis” i sense les 10.513 persones que formen la població reclusa catalana (dades IDESCAT, 2011).
¿Qui pot oferir al mercat de les idees i les propostes una millor oferta que els independentistes? La Sra. Sánchez Camacho? El Sr. Duran? L’inefable neo-lerrouxista Sr. Albert Ribera? El mega-crack Sr. Pere Navarro? No rotund, cap d’ells pot. Per això al Parlament Català hi ha 2/3 parts (gairebé) de representants que estan a favor de la independència. Però cal passar a l’acció. Cal el referèndum per la independència. Cal guanyar-lo i guanyar-lo de carrer.
Cert és que molts catalans mantenen una visió i una actitud hispanocèntrica que els fa bastant impermeables a la proposta independentista: “Yo soy español!!”, et diuen indignats quan els dones un paper al carrer amb el missatge de l’ANC. Hem de ser més comprensius que mai amb aquest hispanocentrisme que s’anirà accentuant en els propers mesos. És normal. Aquests ciutadans catalans hispanocèntrics s’informen a través d’emissores de televisió en castellà i de visió hispanocèntrica, compren premsa hispanocèntrica, viuen en entorns on hi predomina una visió hispanocèntrica (a la feina, a casa, al bar, al mercat, amb la colla d’amics…), van rebre una educació franquista –molts d’ells- i reben ara informació en clau espanyolista, mantenen vincles sentimentals i familiars amb el seu lloc d’origen i viuen tot el procés de creació de l’Estat Català en el qual ens trobem com a una amenaça a la seva identitat. És normal que aquests conciutadans catalans pateixin, que tinguin certa por i que et responguin amb un “Yo soy español!!”
Dissabte que ve, a l’Hospitalet de Llobregat, tota l’Assemblea Nacional Catalana de Barcelona i voltants serem al carrer per explicar que el projecte del nou Estat Català no va contra la identitat de ningú i sí a favor de la llibertat de tothom i de majors oportunitats en educació, sanitat, cultura, infraestructures i benestar social. No és una feina gens fàcil, però és imprescindible.
Francesc Quintana
Coordinador HGxI
Segur que el dissabte serà un èxit. Estem carregats de raons que ens beneficien a tots i ells en tenen ben poques per dir-ne cap. Avui en Rajoy encara deia "Jo no veig perquè es vol privar als ciutadans de Catalunya d'Espanya". Aquest si que és un argument de pes!
Moltes gràcies per la vostra col·laboració i per aquest article tan lúcid i engrescador.
Bon article Francesc.
Potser una manera d' acostant-se a la gent de "yo soy español", fora (fent un acte de militància extrema), poder contestar " i jo també, però vull un futur pel meus fills". Juridicament (que no sentimental) ho sóm o sigui que tampoc diriem res de nou , però això desmontaria aquesta primera tanca que ell posen per immunitzar-se del missatge. Els espanyols de Catalunya crec que han de veure clar les desaventatge de viure en una col·lonia, al igual que n' hi havia a Cuba, (d' espanyols i sobre tot catalans, ves per on) que varen veure clar que Cuba sense Espanya tenia un futur ben diferent. 23 païssos s' han independitzat d' Espanya i en tots 23 casos era il·legal i segur que inconstitucional. Salut
Crec que ens caldria ampliar la forma d'actuar. Lligar la lluita social amb la lluita nacional. Això vol dir participar activament amb i en les organitzacions pels drets socials bàsics que l'oligarquia centralista està esclafant. I és treballant colze a colze com podem convèncer a la gent. Així ho va fer l’Assemblea de Catalunya, els sindicats i partits democràtics i varen aconseguir que molts d'aquests sectors assumissin com un tot el dret al treball, el dret a la llibertat sindical i política, la reivindicació del restabliment de la Generalitat i la defensa de la llengua catalana a l'escola.
Crec que la incorporació de noves estratègies a l’acció directe del carrer seria beneficiós.
No és una qüestió instrumental. Volem o no un país on el dret a la salut, l'educació i l'ensenyament, els serveis socials i la igualtat d'oportunitats puguin arribar ser una realitat o a conservar-les?. Volem o no ser un país on la corrupció no hi tingui lloc i sigui motiu de marginació?. Doncs defensem el país que volem en el dia a dia i siguem un exemple de la Catalunya independent per enfortir la majoria social que volem ser.
100% d'acord amb el Jaume: sentir-se espanyol i voler la independència del territori on vius no és incompatible. Sense anar més lluny, els qui ens sentim catalans ens hi continuarem sentint encara que al DNI hi posi qualsevol altra cosa.
A més, hem d'assumir que l'independentisme avui dia no va contra ningú, sinó a favor de tothom. Als ulls dels catalans hi ha tanta indignació per la crisi i la corrupció com esperança en un país millor. Som uns privilegiats, tenim l'oportunitat de ser protagonistes de la construcció d'un nou estat que no ha de caure en els errors ni en els vicis dels vells estats.
Certament, 100% d'acord amb el comentari d'SDuran, la lluita nacional ha d'anar lligada a la lluita social i a la regeneració política.