MENTRESTANT…
Quin moment polític i social més confús que vivim. La societat catalana està en unes circumstàncies que tots desitgem que siguin excepcionals i que ben aviat sorgeixin temps millors. Davant d’aquest desig que tothom té de manera més o menys conscient, només hi caben dues actituds: l’evasió i l’acció.
Qui s’evadeix opta per intentar que l’entorn advers i desagradable l’afecti el mínim possible. Qui tria l’acció s’implica a fer que les circumstàncies desagradables canviïn.
Totes dues són actituds legítimes, humanes. No ens hauríem de veure amb cor de jutjar-ne cap. Algú que opta per l’evasió podria qualificar els que escollim l’acció d’il·lusos. Algú que tria l’acció podria titllar als que escullen l’evasió com a irresponsable. Tant és: jutjar les actituds dels nostres semblants és també un comportament molt humà, però no aporta gairebé res en positiu perquè jutgem en base als nostres prejudicis i estereotips i rarament aconseguim cap canvi d’actitud.
Parlem per exemple d’un drama social que ens està tocant viure: els desnonaments. Milers de persones s’han quedat al carrer sense llar, un dret bàsic per evitar l’exclusió social. Les causes que han portat aquest desastre són conegudes, no cal insistir-hi. Ahir deia la premsa que a la Comunitat Autònoma de Catalunya s’han produït 5.700 desnonaments. On ha anat a viure aquesta gent? Com d’hipotecades estan aquestes famílies per a la resta de la seva vida? Com s’ho faran si mai més poden accedir a un habitatge en condicions acceptables? La gent directament afectada per aquesta qüestió s’ha mobilitzat entorn a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i està aconseguint posar a l’agenda política aquesta qüestió, però sembla difícil que aconsegueixin canvis substancials en les lleis hipotecàries a les Corts Espanyoles. Mentrestant, el gruix de la població mira cap una altra banda, intentant evadir-se d’aquesta qüestió tan pertorbadora. Inclús dins dels mateixos afectats, trobaríem persones que –per diverses raons– opten per la resignació, no s’associen amb altres afectats i no lluiten.
Els ciutadans que estem a favor que la societat catalana es doti d’un estat propi i independent, que trenqui de manera democràtica i d’una vegada per totes l’Estat Espanyol i que estem actius per aconseguir-ho hauríem de reflexionar sobre aquestes qüestions. Sovint ens preguntem: com pot ser que la gent no s’impliqui més en la lluita? Precisament, si volem un estat nou i propi és perquè mai no puguin passar situacions com la dels desnonaments massius i quedar lluny de les fastigoses lleis espanyoles. Mentrestant, però, el moviment independentista hauria esforçar-se a trobar maneres de mostrar la solidaritat amb aquests moviments socials de ciutadans que més pateixen la crisi: ens revolta la tragèdia humana que els toca viure i ens revolta viure en un estat espanyol que privilegia els poderosos i no capacita els més desvalguts.
Noves fórmules de col·laboració amb moviments socials, noves maneres d’implicar la ciutadania, fer visible el potent contingut social que té la proposta independentista… aquests són reptes sobre els que hem de reflexionar i incorporar a la nostra agenda de mobilitzacions.
Cordialment,
Francesc Quintana
