Context
Instal·lats
al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González)
i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar
al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Heus ací que de cop i volta em trobo sense saber què
és i on és Catalunya. Llegeixo al diari que el president de la nostra Generalitat
declara a Uruguai que ells i nosaltres som en veritat dos països petits envoltats
de colossos. Naturalment, penso, ens trobem entre els espanyols i els
francesos, els dos pobles ensuperbits que ens han colonitzat i encara avui ens
parcel·len, i ara en Jordi Pujol ensenya l’orella d’un independentisme que deu
professar en secret, un pecat del qual solen acusar-lo els seus cordials enemics
polítics. Atribueixo aquesta franquesa o, si us sembla bé, aquesta erupció del subconscient,
al canvi d’aigües. No diuen que a cops fa miracles?
Sigui com sigui, fins aquí tot va bé. Però aleshores m’assabento que al Brasil, país
gran que fa dentetes al nostre capital, explica que nosaltres, els catalans,
hem sabut combinar la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, i és en
aquest moment que començo a enquimerar-me. Potser aquelles aigües no són tan
saludables, fet i fet? I em poso a cavil·lar que si hi ha alguna cosa que es
diu la nostra espanyolitat, bé deus ser dins d’allò que la declaració anterior
havia deixat fora, puix que ens envoltava, i em costa d’entendre, potser per un
lamentable defecte de formació científica, com alhora podem ser a dins i fora
del mateix cos, físic o espiritual. Tinc la desagradable impressió que m’han
agafat amb els pixats al ventre…
És clar que només se’ns diu, ens diu el nostre Molt
Honorable, que combinem, és a dir, que posem plegades o juntes dues coses, i ho
consulto al diccionari per tal de veure què resulta d’aquesta operació. En resulta
això: que les coses plegades es barregen per formar un conjunt harmònic. S’aclareix,
doncs, que la segona declaració al·ludeix l’harmonia que es desprèn del fet
combinatori… i de seguida creix la meva perplexitat en observar que entre
aquestes parts ajuntades ni amb una espelma a la mà no hi trobaríem cap
concordança. Començo a creure, ara, que aquelles aigües són francament perjudicials.
Però, alto! Potser m’havia precipitat. Una segona
lectura em fa més conscient que allò que hem combinat i que hem de continuar
combinant no és exactament la catalanitat i l’espanyolitat, dos cossos estranys
l’un a l’altre, sinó la nostra catalanitat i la ‘nostra’ espanyolitat. O sigui,
em dic, quan puc controlar el rodament de cap, que aquesta espanyolitat en
algun moment deu haver estat nostra sense que la combinéssim, perquè difícilment
pot combinar-se allò que no existeix amb anterioritat. Com que en aquest abans
també hi devia haver catalanitat, em trobo amb la sorpresa que en nosaltres
coexistien l’una i l’altra sense barrejar-se. Em pregunto com ens ho fèiem per
suportar aquesta situació.
L’assumpte és prou misteriós. I més m’ho resulta
quan tinc el convenciment que mentre nosaltres combinem la nostra catalanitat
amb la nostra espanyolitat, els altres no combinen la seva espanyolitat amb
res; mai no han dit que tinguessin cap catalanitat. Potser són més normals? Sigui
com es vulgui, ens trobem amb un cas que no té precedents: el d’un element que
combina amb un altre que no combina! Potser tot és un problema de territori…
de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Abans de fer-ho vull aclarir més l’afer amb una
tercera lectura, i a l’acte m’adono que novament he badat. És sempre, se’ns
assegura, que hem de fer aquesta combinació. És a dir: és des de sempre que els
dos elements han anat plegats. A casa nostra, certament. Potser també és una qüestió
d’aigües. Però el resultat d’aquesta tercera i per ara darrera lectura, és
espectacular. Sembla evident que si en nosaltres sempre hi ha hagut una
catalanitat ben lligada, perdó!, ben combinada amb una també nostra espanyolitat,
aquells sants barons del 1714 van passar per uns moments d’ofuscació: es
combatien ells mateixos! Què té d’especial que, en aquestes circumstàncies, s’acudís
restablir la serenitat des d’un fora que al capdavall ja era dintre? I que té d’estrany
que ara, al cap de dos-cents setanta-quatre anys, cada onze de setembre, hi
hagi una entrada fresca de dispositius de l’ordre que, afegits als qui
asseguren una vigilància permanent, canalitzen les energies extraviades cap a
una festa alegre i confiada?
No va ocupar-nos, aquell dia que aviat serà faust,
un exèrcit estranger que suprimia les nostres llibertats; érem nosaltres
mateixos que ens penetràvem perquè aquelles llibertats, amenaçades per un
combat íntim, quedessin garantides pels segles dels segles i qui sap si per l’eternitat.
La prova de l’eficàcia de l’operació la tenim davant dels ulls: avui la
combinació és tan sòlida que res ja no perilla en aquest racó del món. Si algú
ha fet algun sacrifici, si algú es troba desposseït i, per tant, en
inferioritat de condicions, és l’element incorrupte que península endins no
combina, potser per la seva gran puresa.
Fixeu-vos-hi i reconeixereu la sort immensa i immerescuda
que tenim: mentre el català és un idioma espanyol, l’espanyol no és un idioma
català. Se’n pot desprendre que, en aquesta combinació, nosaltres formem part d’ells,
mentre ells no formen part de nosaltres, la qual cosa, si d’una banda és
inexplicable, de l’altra no pot ser menys terriblement avantatjosa en una
societat tan evolucionada que fins i tot celebra independències, reals o
simbòliques, en presència i amb la participació verbalment activa del
representant de la dependència. No pot pas sorprendre’ns que sempre hi hagi
gent ben disposada a denunciar la injustícia dels nostres privilegis i que, per
exemple, procurin anivellar la balança amb proteccions a la llengua que d’allí
vingué i que aquí vol quedar-se.
És de doldre que tot això, tots aquests avantatges,
no els hagin sabut apreciar alguns regidors de l’Ajuntament de Calella quan ens
diuen (ho reprodueixo del Diari de Barcelona) que som una nació ‘militarment
ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda
i ideològicament colonitzada’. Són excessos de joventut que, feliçment, els
socialistes no es permeten.
Més eixerit és aquell corrent liberal d’ERC que s’inquieta
pels progressos que dins del partit fan els radicals de l’alliberament
nacional. Un partit republicà ha d’estar perfectament al dia, sobretot en
moments de monarquia, i no pot pas ignorar les veritats que a poc a poc s’obren
pas amb la teoria de la combina o combinació que tan perfectament s’insereix en
aquella suprema qualitat, el seny, amb què la providència dotà el nostre poble
i que per dissort no s’acaba d’adquirir fins que ja madures. No diem d’algú que
ha posat seny quan ja ha perdut totes les il·lusions que no desemboquen a la
butxaca?
Ànim, doncs, catalans, a madurar ben de pressa i a
tocar de peus a terra abans que la terra no ens cobreixi. D’insepults, en podeu
estar certs, no hi quedarem mentre hi hagi tants fossers…
Manuel de Pedrolo
