El discurs de Carles Puigdemont sobre la declaració d’independència de Catalunya

Heus ací el discurs íntegre de Puigdemont:

Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves
conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet
evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint hem
hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat
per no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer
europeu.

De la meva compareixença, no n’esperin ni amenaces, ni xantatges, ni
insults. El moment és prou seriós perquè tots assumim la part de
responsabilitat que ens correspon en la necessitat imperiosa de rebaixar
la tensió i no contribuir, ni amb la paraula ni amb el gest, a
incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de la població;
als qui es van mobilitzar els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van fer
dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i als qui ho van fer
massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no
s’han mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres
diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en
què no ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent
plegats, passi el que passi, perquè així es fa la història dels pobles
que busquen el seu futur.

Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que
entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera
d’avançar no pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir
respectar el que pensa diferent i trobar com fer possible les
aspiracions col·lectives, amb el benentès que això requereix grans dosis
de diàleg i empatia.

Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se
m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar
de fer. Tots són suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment
com aquest. A tots els que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en
cadascun hi he reconegut raons fonamentades que val la pena d’escoltar.
També jo he demanat opinió a diverses persones, que m’han ajudat a
enriquir l’anàlisi del moment i la perspectiva de futur. També els ho
vull agrair de tot cor.

Però el que els exposaré avui no és una decisió personal, ni una
dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la voluntat del
govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de convocar,
organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment de
l’anàlisi dels fets posteriors que hem compartit al si del govern. Avui
toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al parlament i això és el
que farem.

Som aquí perquè el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el
referèndum d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que
difícils: extremes. És la primera vegada en la història de les
democràcies europees que una jornada electoral es desenvolupa enmig de
violents atacs policials contra els votants que fan cua per dipositar la
papereta. Des de les vuit del matí i fins l’hora de tancament dels
col·legis, la policia i la Guàrdia Civil van colpejar persones
indefenses i van obligar els serveis d’emergències a atendre més de
vuit-centes persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món, que
es va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.

L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu era
provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de
violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu
dret de vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va
sortir el tret per la culata. 2.286.217 ciutadans van vèncer la por, van
sortir de casa i van votar. No sabem quants ho van intentar sense èxit,
però sí que sabem que els col·legis clausurats violentament representen
un cens de 770.000 persones més.

Més de dos milions dos-cents mil catalans van poder votar perquè van
vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van
trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i
operatiu. Les operacions i escorcolls policials de les setmanes
anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el referèndum.
Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del govern tampoc no van
impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de
persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les
violacions de la correspondència, tampoc no van impedir el referèndum.
Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per combatre’l,
quan els ciutadans van arribar als col·legis electorals, hi van trobar
urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i
operatiu.

Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que van fer
possible aquest èxit logístic i polític. Als voluntaris que van dormir a
les escoles. Als ciutadans que van guardar les urnes a casa. Als
impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics que van idear
i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i
treballadores del govern. Als votants del sí i als del no, i als del vot
en blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra
per fer-ho possible. I, sobretot, vull enviar el meu afecte, la meva
solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats per
l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra
memòria per sempre. Mai no ho oblidarem.
Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’estat ha aconseguit
introduir tensió i inquietud en la societat catalana. Com a president de
Catalunya, sóc molt conscient que en aquests moments hi ha molta gent
preocupada, angoixada, fins i tot espantada pel que està passant i pel
que pot passar. Gent de totes les idees i tendències. La violència
gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu
social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que
no amb efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals
sobre la nostra economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són
obligats a canviar de seu social cada any),sens dubte són fets que han
emboirat l’ambient. A totes aquestes persones que tenen por, els vull
enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i
tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre
del seu compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el
diàleg, la tolerància, el respecte a la discrepància i la voluntat
negociadora. Com a president, actuaré sempre amb responsabilitat i
tenint en compte els 7,5 milions de ciutadans del país.

Voldria explicar on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot
el món ens mira, i sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que
val la pena tornar-nos a explicar.

Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha
contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia
espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó
també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure
que la constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida
per a garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es
va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les
institucions europees i internacionals després de quaranta anys
d’aïllament i autarquia.

El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici
institucional sorgit de la transició, que a Catalunya es veia com un
punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de
democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien
no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels
anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció
desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va començar a involucionar.
En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria,
el 88% d’aquest parlament –repeteixo, una majoria del 88% d’aquest
parlament–, seguint els procediments marcats per la constitució
–repeteixo, seguint els procediments marcats per la constitució–, va
aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al
Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya
d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui
volien governar Espanya al preu que fos.

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era
molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però
malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La
participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut
van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el sí a
la independència de l’1 d’octubre.

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. El 2010,
quatre anys després de l’entrada en vigor de l’estatut retallat, un
Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos
grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust
record que retallava l’estatut per segona vegada, i en modificava el
contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum.
Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els
procediments previstos a la constitució, malgrat tenir al darrere un 88%
del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum,
legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del
Tribunal Constitucional va convertir la proposta catalana en un text
irrecognoscible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest
text irrecognoscible, doblement retallat i no referendat pels catalans,
és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer
intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídico-polític per les
vies constitucionals, és a dir, una humiliació.

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’estatut
votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit
per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha
activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització. Des del
punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els
pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a
través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el
sistema bàsic d’infraestructures de Catalunya, peça clau del progrés
econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i
la manera de ser i de viure del nostre país.

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut
un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt que durant
aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la
conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no
només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que
Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres
eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni.

A més, ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel
a la formació de la majoria absoluta independentista al parlament, s’ha
forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el
futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans,
democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de
fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un
82% dels catalans ho expressen així.

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys
les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses
iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot
documentat: divuit vegades, i en tots els formats possibles, s’ha
demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va
celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data
i una pregunta acordades entre les dues parts, en què les dues parts
poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en què les dues
parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una
negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut
fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars
del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya?

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa
radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de
les autoritats catalanes. L’ex-president Artur Mas i les ex-conselleres
Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’ex-conseller de la Presidència
Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés
participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de
2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i
abusiva: si no dipositen més de cinc milions d’euros al Tribunal de
Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves
famílies poden veure-se’n afectats.

A més a més d’ells, la mesa d’aquest parlament i desenes de càrrecs
electes municipals han estat querellats per haver expressat el seu
suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han
presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no
haver permès que el parlament pogués debatre. La darrera onada
repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i
trasllat a dependències policials de setze càrrecs i servidors públics
del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense
ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món
també ha de saber que els dirigents de les entitats que han liderat les
manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa
estan encausats per un delicte de sedició que pot comportar fins a
quinze anys de presó. Els responsables d’haver organitzat manifestacions
que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes
catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de
les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des
de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No
hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el
present. No hi ha cap institució de l’estat que s’obri a parlar de la
demanda majoritària d’aquest parlament i de la societat catalana.
L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el
paper arbitral i moderador que la constitució li atribueix, però el
discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.

Quiero dirijirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado
español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña.Les quiero
trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y
acuerdo político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra
prioridad. Soy consciente de la información que les trasladan la mayoría
de medios y de cuál es la narrativa que se ha instalado. Pero me atrevo
a pedirles un esfuerzo, para el bien de todos; un esfuerzo por conocer y
reconocer lo que nos ha llevado hasta aquí y de las razones que nos han
impulsado. No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos
golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide poder votar y
que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario para
realizarlo de manera acordada. No tenemos nada contra España y los
españoles. Al contrario. Nos queremos reentender mejor, y ese es el
deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, des de hace ya
muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir
una situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede
ser obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y
que no quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es
igualmente cierto que hay democracia más allá de la Constitución.
Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre
passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent, i
s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada.

El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria
absoluta, i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de
cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la
independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.

Com és sabut, la llei del referèndum estableix que, dos dies després
de la proclamació oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots
del sí hagi estat superior al nombre de vots del no, el parlament (i
cito textualment de la llei) ‘celebrarà una sessió ordinària per a
efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els
seus efectes i acordar l’inici del procés constituent’.

Hi ha un abans i un després del 1 d’octubre, i hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura.

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la
Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum
davant del parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que
Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.
I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el
parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal
que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és
possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment
demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara
i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a
partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en
compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem
disposats a obrir.

És sabut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en
marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a
nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són
públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren
difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la
no-violència s’han sentit des de tots els racons del planeta; la
declaració ahir del grup de vuit premis Nobel de la pau; la declaració
de The Elders al capdavant dels quals hi ha l’ex-secretari general de
Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part personalitats de gran
rellevància mundial; els posicionaments de presidents i primers
ministres de països europeus, de líders polítics europeus… hi ha un prec
de diàleg que recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada
sobre els efectes que pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte.
Totes aquestes veus mereixen ser escoltades. I totes, sense excepció,
ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb
l’estat espanyol.
Avui també pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte.

Acabo. I ho faig apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als
ciutadans de Catalunya, els demano que continuïn expressant-se com ho
han fet fins ara, amb llibertat i amb respecte als que pensen diferent. A
les empreses i actors econòmics, els demano que continuïn generant
riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu poder per
esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que
contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la
tensió. També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol,
li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó els qui
advoquen per la mediació i la comunitat internacional, i els milions de
ciutadans d’arreu d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i
la imposició. A la Unió Europea, li demano que s’impliqui a fons i que
vetlli pels valors fundacionals de la Unió.

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i
generositat, i torna a obrir la mà al diàleg. Estic convençut que, si
els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix
amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat
espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la
voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser
fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi
han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i
filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra
d’acollida i d’esperança.

Moltes gràcies.»