Cada cop que veig algú escandalitzant-se per una nova agressió del govern espanyol de torn, m’escandalitzo jo també. Tinc 62 anys i m’he sentit, sempre, català; durant la dictadura, al servei militar, al món laboral, al carrer. M’he esforçat contínuament per no deixar de ser-ho, malgrat totes les prohibicions, menyspreus, vexacions i altres manifestacions d’odi i discriminació.
M’identifico plenament amb el que va escriure Manuel de Pedrolo l’any 1980: “En el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català”.
Xirinacs va fer un paquet d’esmenes a la Constitució dels ‘fusells sota la taula’ i va ser escarnit per gairebé tothom. Va denunciar la llosa que significava pels anhels sobiranistes i la seva ‘tèbia’ regeneració democràtica. Sortir del franquisme per arribar a una monarquia designada pel dictador. Tot queda en família.
La matança d’Atocha, l’atemptat contra ‘El Papus’, Tejero, el GAL, l’operació Garzón, la impunitat feixista a Catalunya, a Madrid, al País Valencià… Què menys que violència, policial i parapolicial, acompanyada d’empresonaments arbitraris per preservar la ‘unidad de España’ (“No es pot ser independentista i bon catòlic”, Cañizares dixit). Ja falta menys per veure sota pal·li a Felip VI.
La negociació bilateral amb l’Estat espanyol no arribarà fins que, amb la nostra desobediència i resistència pacífica a la seva arbitrarietat i violència, obliguem la UE a què exigeixi a Espanya un referèndum acordat i vinculant.
Joan Xuriach
Escrit publicat a ElPeriòdico el 4.12.2017
