Cròniques colonials (IX)

• 30
  de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.

 Article
publicat a Diario de Barcelona el 20 de gener de 1982.

Remarquen
aquesta parla hispànica en singular que contradiu allò que s’afirma
contínuament amb veu solemne i greu de ministre o alt funcionari,
l’existència, a la península, de diferents llengües, totes elles
igualment hispàniques fins a nova ordre. El decret, que ens obliga a
tots, només n’acull una, la que Castella comparteix amb els pobles
d’Amèrica Llatina que parlen espanyol, i deixa de banda, com si ja
fossin tan difuntes com les que es parlaren en aquelles terres abans
de “civilitzar-les” amb la creu i l’espasa, totes les altres
que encara remenen la cua a l’Estat i la presència de les quals
hauria estat reconeguda si s’hagués dit, en aquest text, “una
tradición cultural común a los pueblos de habla castellana”. Fins
i tot sembla que aconsellava de formular-ho així, o d’una forma
semblant, el fet que en document de vigència legal s’explicita,
per exemple, que Catalunya té una llengua pròpia.

Ben
cert que ningú no ho diria, puix que a la metròpoli no respecten
aquesta propietat quan els governants interpreten l’adjectiu d’una
manera tan restrictiva que el deixen ben baldat. M’explicaré, ja
que ve a tomb i tot forma part d’un joc en el qual sempre se’ns
serveixen les mateixes cartes.

Cal
creure que quan hom assegura que el català és la llengua pròpia de
Catalunya no ens referim a un tros de geografia física que, per
alguna estranya virtut, parla, sinó als homes i dones que són
natural d’aquesta terra, a tots en conjunt i a cadascun d’ells en
particular, o sigui, de fet, a cadascun dels indígenes d’aquest
país. L’expressió ‘l’idioma propi de Catalunya’, doncs, vol
dir simplement que el nostre és ‘l’idioma propi de cada català’,
però les autoritats que regulen directament o mitjançant delegats
la nostra vida i ens aixequen la camisa sempre que poden, es neguen a
admetre les conseqüències que porta allò que han concedit com si
fessin un sacrifici que mai no els agrairem prou, car si l’idioma
de cada català és el catal, no ho és únicament aquí; ho és
arreu on vagi de l’Estat, els dirigents del qual bé entenen, i
així ho demostren. Que si l’idioma dels castellans és el
castellà, aquesta propietat fa que se’n pugui servir, que tinguin
el dret de servir-se’n, a qualsevol indret de la península dominat
pels colonitzadors. En certa manera, resulta que el nostre propi no
ho és tant com el propi d’ells, ja que el nostre no és
transportable mentre el seu es mou amb tota la llibertat per les
diferents zones lingüístiques. Tan sols la llei de l’embut
justifica que uns puguin exportar, amb la seva persona, la seva
propietat, quan els altres l’han de deixar a casa en sortir del seu
territori.

Menys
explicable és que nosaltres ens avinguem, sense molestar, a
afegir-nos a la recordança d’aquella gesta quan som les víctimes
d’una altra gesta que s’hi emparenta o la perllonga, en el sentit
que aquí també té lloc un procés de conquesta que, si no s’atura,
únicament pot desembocar en l’extinció de la nostra llengua, de
la nostra cultura, eternament “protegida” per cops que
l’agredeixen frontalment o de trascantó. És un element d’aquest
procés que, si bé no sempre gosin negar d’una manera franca,
directa, la nostra personalitat col·lectiva, es procedeixi, cada cop
que hi ha ocasió de fer-ho (i aquestes ocasions abunden), a
oblidar-la mitjançant el procediment de donar per entès i sabut que
els pobles sotmesos de l’interior ens identifiquem amb la cultura i
la parla dels opressors que, avui, d’Amèriques ja tan sols tenen
aquestes: les comunitats sarcàsticament qualificades d’autònomes.