Eduardo Galeano (1940 – 2015) Periodista i
escriptor uruguaià.
No tinc ningú per a qui donar-te records. És així. Em passejo No, no tinc ningú per donar-te records. Si truqués, en aquestes Ahir, Els Tota aquesta gent que em Sóc més d’ells que de
Clara
Ballart
HGxI
|
La neu es precipitava
amb dubtes, tímidament. Oscil·lava d’un costat a l’altre abans d’acariciar amb cura aquella terra de bandolers mítics, de grans terratinents i d’èxodes involuntaris.
La serralada
començava a enfarinar-se, agafant la imatge de postal nadalenca pròpia d’un principi de desembre, un any després de la mort del dictador.
Vesprejava, i un cop
exhaurida la tarda de diumenge fumant, bevent cervesa i conspirant, vaig entrar a la caserna on em trobava retingut a la força des de feia uns mesos; tot plegat per ‘servir’ a una pàtria que no era la meva.
Quan vaig creuar la
porta de la segona companyia, em va cridar l’atenció un grup de companys que observaven, mig encuriosits i mig escandalitzats, una pintada a la paret: ‘Presoak Kalera’.
Sabia qui n’era
l’autor, i com jo, alguns d’altres; no feia ni mitja hora que havia estat amb ell. Tenia permís per entrar més tard, era el sanitari del batalló.
Palplantats, en
posició de ‘¡firmes!’, al bell mig del pati d’armes, la poètica dels flocs de neu va esdevenir una narració gòtica, i després, de resistència.
El suplici del fred
-van obligar-nos a formar amb la camisa i res més- i el pas de les hores van acabar minvant la marcialitat inicial però no la determinació del silenci. Lluitava per dissimular els calfreds i aquella demostració de dignitat col·lectiva va donar-nos, a tots, forces per resistir.
La matinada ja havia
creuat sobradament el seu meridià quan vaig sentir la veu ronca de l’Ángel al cos de guàrdia. Anava una mica content, em va picar l’ullet, es va quadrar davant de l’oficial que ens tenia castigats i li va etzibar: “Mi capitán se presenta Ángel Ibarzábal: he sido yo”.
Durant els dos mesos
que va estar empresonat, vaig dedicar les tardes lliures de servei a fer-li visites al calabós. Xerràvem sobre el País Basc i Catalunya, cantàvem Llach, Raimon, Paco Ibáñez o Urko; l’amic gudari i jo.
Gent petita, coses
petites; un abans i un després.
Joan
Xuriach
HGxI
|