Una frase, dues mirades (i 5)

No tinc ningú per a qui donar-te records. És així. 

Em passejo
per la meva ciutat amb el desvagament de Bernardo Soares en baixar la Rua dos
Douradores avall. Lisboa s’obre en colors caramel gairebé com travessar
Barcelona una tarda d’abril des del meu Montbau, passant per Horta i ficant-me
desapercebuda pels flancs de Gràcia després d’un Guinardó agraït de sol i de
tendresa. 

No, no tinc ningú per donar-te records. Si truqués, en aquestes
cases ningú em reconeixeria. Dolça mediocritat de taula d’oficina! Des d’aquí,
asseguda davant de la finestra que dóna als despatxos grisos d’un parell de
metres més enllà, paret de ciment i sol escàs, penso en la meva gent. 

Ahir,
saps, ahir vaig ajudar la meva veïna a treure de casa seva una calaixera.
Rèiem, era de nit. Me la vaig trobar a la porta de l’escala. Jo arribava tota
Soares, espia secreta de mil cuines que sonen a forquilles i a plats (conscient
de la negror en què la meva estava ofegada), les llums dels fanals marcaven les
rajoles del terra com si fossin una bruta i oblidada rajola de xocolata. 

Els
vespres són lents des del carrer. Adoro el vagabundeig en hores en què a les
cases sonen les televisions. La seducció de la indigència m’ha portat a saber
que no vull tenir a ningú a qui donar-li records. 

Tota aquesta gent que em
somriuria i segons després hauria oblidat la meva cara…sóc d’ells més que de
ningú més. Gent petita, en ciutats com la nostra, petita. Gent que des dels
sofàs, des de les aixetes obertes, des dels balcons, fumant amb les mànigues de
la camisa a mig braç (i la cigarreta brillant un moment de foc com les
estrelles llunyanes que amaga la boira de la ciutat), va decidir amb l’alegria
domèstica de viure, que la terra se la volia fer seva. 

Sóc més d’ells que de
ningú. Carn de taula d’oficina amb un vast amor pels meus compatriotes. És amb
ells que vull fer un nou país. Ara…i sempre.