Una frase, dues mirades (3)

Qui
hauria de dir que el nen més concentrat del món, aquell nen
retallat contra el sol en un parc infantil desert, immòbil, seria
el nen que ara riu, dibuixant semicercles en l’aire, amb les
cames estirades, els cabells al vent. De sobte, com el moviment
alegre d’unes cortines en primavera, oblidem que hi ha hagut un
nen sol, que no ha tingut cap empenta de ningú, que el parc era
buit, que el vespre s’acosta i que no li queda molta estona
d’esbarjo.

Passats els primers anys d’un idil·li que semblava
etern, la relació es va tornar obsessiva, fins al punt que vaig
pensar en abandonar-la un munt de vegades. Però sempre hi
tornava. Per ella vaig perdre gent que m’era propera i
il·lusions que, de tan llunyanes, semblava que mai havien
existit. Em va anar absorbint, en un principi a poc a poc, després
amb avidesa, però sempre de forma constant, fins a deixar-me
sense alè. Ella i jo, metre per metre, tancats, sense cel, sense
estrelles, sense horitzó, sense portes ni finestres, sense aire.
Ella i res més, servitud incondicional, relació malaltissa,
esclavatge, bogeria, autodestrucció. La fi.

Un
dia, vaig veure un punt de claror entre tanta foscor, una llum
dins la tenebror. Al sostre hi havia una petita finestra mai vista
abans. Vaig treure el cap, per respirar, per olorar, per escoltar.
Una mà estesa se m’oferia i, encara no sé com, la vaig fer
encaixar amb la meva. Aleshores em vaig alçar, i vaig sortir a
fora i vaig tornar a caminar. Fa vint-i-quatre anys que he obert
nous camins i sempre he cregut que aquella mà estesa era d’en
William Brown, el meu amic de la infantesa.

No
fa tant, una Catalunya exhausta, humiliada i vexada, en un darrer
esforç, va encaixar la seva mà en les d’un grapat de
lluitadors utòpics i, ara, ho podrà tot.