Un llenguatge màgic i aigualit
Em dona la sensació que sovint s’utilitza la llengua com un estri màgic. Quan tenim algun problema i no se sap com solventar-lo perquè depassa les nostres capacitats o perquè volem fer veure que ens en ocupem però en realitat no ens interessa gaire, es difumina amb paraules, es canvia el vocabulari i qui dia passa any empeny.
Darrerament les persones no es moren sinó que ens deixen, el càncer ja fa temps que és una llarga malaltia i quan algú se’n mor, sempre es parla d’una llarga lluita que no s’ha pogut superar. No companys, ens morim i no sabem on anem a parar si es que anem enlloc i aquestes lluites, que es presenten com un esforç que alguns fan i que sembla que segons l’esforç que fa el malalt se supera o no, no existeixen. Hi ha malalties que es curen i n’hi ha que no i això no depèn mai de la voluntat del malalt –ja ens agradaria- sinó d’altres factors, alguns de coneguts i d’altres no tant. No generem falses esperances.
De la mateixa manera el fet de fer servir un llenguatge inclusiu i desdoblar-ho tot no solucionarà la xacra del masclisme existent a la nostra societat. Aquest és un problema que no és conjuntural sinó que ve de lluny i costarà molt d’eliminar, només cal veure els comportaments de molta gent jove per veure que les arrels són profundes i que cal molta lluita real i molta educació o des-educació per avançar en aquest camí.
Passa el mateix amb els problemes socials més immediats, sembla que si no se’n parla ja no existeixen. Podria posar molt exemples però em remeto a l’actualitat. Al cartell de la Diada de la Generalitat no és parla de Catalunya, ni de independència ni de res relacionat amb el país sinó que sembla que celebrem d’alguna manera una diada de la humanitat. Malament quan amaguem realitat i problemes propers i posem el focus en conceptes genèrics que no fan altra cosa que difuminar la conflictivitat que es vol amagar.
Les paraules grandiloqüents normalment només són això, paraules buides sense context. A veure si farem com aquella persona que deia que estimava molt la humanitat però que allò que de veritat li costava era acceptar i estimar les persones que tenia al costat.
Prou cotó fluix i flors i violes i més lluita i treball per solucionar els problemes reals, que en tenim una bona colla.
Teresa Calveres
