Arribo uns minuts tard a la plaça del Nen de la Rutlla.
Tinc la sensació que corro tot el dia.
Avui, com cada dimarts, hi ha plantada. Saludo la colla que ja està en posició. Agafo el meu
cartell i em planto davant de tot com sempre, que se’m vegi!.
Em fixo en la gent que va amunt i avall. M’encanta observar la cara de les persones. Sovint imagino la seva manera
de viure per l’expressió de la cara i la manera de caminar.
De sobte em fixo en ell. Mitjana edat avançada, roba ampla, llacet a la jaqueta. Parla pel
mòbil però ens va mirant de reüll.
Acaba la conversa i se m’acosta a poc a poc. Ajunta les mans i em diu
- “gràcies, estic amb vosaltres”.
Li ho agraeixo i ell continua:
- “A veure què passarà, som el 52%, fins que no ens en convencem tots…” i aixeca les espatlles.
- “Ho hem d’intentar -dic jo- la gent del carrer ho tenim més clar que els polítics. Hem de demostrar la nostra força”
- “I tant, mira, jo sempre he parlat català a tothom. Sempre” – i els seus ulls brillen.
El seu to i la seva manera de parlar és tranquil·la. Connecta.
- “D’on ets?” – pregunto.
- “De Sta. Coloma de Gramenet. Allà visc i treballo pel barri des del 1970. Al 1972 em vaig fer d’Òmnium i més tard de l’ANC…“
- “Ets mestre?”
- “Sí!” I els ulls tornen a somriure.
- “Es nota” li dic.
S’acomiada però en lloc de marxar entra a la plaça i agafa dos cartells i s’afegeix a la plantada.
M’ha arreglat el dia.
Es diu Pep. Gràcies, Pep!
Roser Urgellès Salvadó
