Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, primer d’abril de 1918 -Barcelona, 26 de juny de 1990)
Poeta, dramaturg– classificat dins del teatre de l’absurd – novel·lista, articulista i contista. La seva magna obra és sovint eclipsada per l’èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen. És considerat l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes, car escrigué més de 20.000 pàgines i publicà 128 obres. Fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista i un referent intel·lectual i polític de l’Esquerra Independentista durant el franquisme, la transició i ara mateix. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Viquipèdia.
Amb el vistiplau de la filla de l’escriptor, l’Adelais Pedrolo, i d’Edicions El Jonc, propietària dels drets, iniciem la publicació, de periodicitat quinzenal, dels tretze articles publicats a Diario de Barcelona, entre finals de 1981 i mitjans 1982, sota el títol de Cròniques colonials i dels 27 articles publicats a l’Avui, durant tot l’any de 1988, sota el títol de Cròniques d’una ocupació.
Pedrolo reflexiona amb rigor i denuncia amb valentia la situació política, cultural i social de Catalunya als inicis de la gran enganyifa de la Transició espanyola i, també, durant l’hegemonia del felipisme i del pujolisme.
Anàlisi i denúncia plenament vigents en els temps d’alliberament nacional que vivim, en la lluita per la República que mantenim tot i les dificultats que patim i malgrat les travetes que ens fan, els de fora i els de dins.
Pedrolo no va renunciar mai a la llibertat, ni a la seva personal, ni a la de Catalunya. Nosaltres tampoc ho farem i les seves paraules ens hi ajudaran.
Joan Xuriach Fusté
“Pedrolo molestava per l’amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política (que va ser d’una coherència exemplar) esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s’havia de tolerar, a causa de l’èxit de les seves obres”. Jordi Coca, escriptor.
“Amb Cròniques Colonials i Cròniques d’una ocupació, Pedrolo deixa entreveure com a principis dels anys 80 i fins al final de la seva vida, es mostra clarament decebut pel context social, cultural i polític de Catalunya. Després de la mort del sanguinari dictador Franco, el mateix Pedrolo reconeix que va tenir la il·lusió de creure que es podria construir un nou període. Les il·lusions, però, s’esvaeixen aviat amb la Constitució espanyola, l’Estatut de Sau, l’inici del pujolisme, l’arribada del PSOE al Govern espanyol, la integració a l’OTAN… Pedrolo es desenganya dels intel·lectuals de l’època i escriptors contemporanis; molts d’ells, és clar, amics i coneguts seus, però que no dubta en retreure’ls la seva integració al sistema, tot abandonant les seves conviccions.” Josep Poveda, Vice-president de la Fundació Manuel de Pedrolo
