Catalunya és una nació. Tot escrit de reflexió política al nostre país hauria de basar-se en
aquesta sentència. A més de ser una nació, som una nació en lluita per voler-se lliure
perquè, de moment, no ho som pas de lliures. L’alliberament implica la separació amb
l’ens de què hom pretén lliurar-se. Aleshores, de qui volem lliurar-nos els catalans? De la
presència de l’estat espanyol al nostre territori per significar un règim que ens oprimeix
tant en quant enfosqueix les nostres possibilitats futures de pervivència nacional.
Amb tot, el resultat social ens porta inexorablement a una situació de confrontació entre
nosaltres i qui ens vol assimilats —un eufemisme d’anihilació—. O bé desapareixem
dissolts en la identitat castellana, o bé preservem la catalanitat en un estat independent.
No hi ha cap alternativa.
És evident que es tracta d’una dicotomia de poder: quin és el poder legítim que hauria
d’imperar en el nostre país? L’actual statu quo del règim espanyol del 78 o una alternativa
autocentrada en la nostra identitat nacional? La resposta a la darrera qüestió marcarà el
nostre posicionament en l’eix nacional.
Els partits polítics en els nostres temps de governs representatius són la principal eina de
poder amb la funció de fer eficient la instrumentalització del poder. Un partit polític no
esdevé del no-res, ex nihilo nihil fit, sinó que s’apropia, accepta i s’erigeix a partir d’unes
regles i pautes de comportament comú. De fet, les situacions d’inestabilitat política es
podrien resumir històricament com a la manca de referències comunes entre qui exerceix
el poder.
Quan una part suficient de la societat discuteix les bases que legitimen el poder, és quan
aquesta enceta la via revolucionària. Revolució no és més que el plantejament de
fonaments alternatius de poder. Per tant, a casa nostra un partit que pretengui ser
veritablement una eina útil a la independència, entenent-la com a pols revolucionari
contra les bases estatals de poder, haurà de ser aquell que disputi veritablement les regles
que legitimen el poder de l’estat.
Lamentablement, no cal entrar en gaires detalls per adonar-nos que en l’actual conjuntura
sociopolítica és difícil trobar al dedins del sector independentista cap partit que tingui
intenció (ni possibilitat real de poder) de conduir-nos per aquest camí, l’única via possible
per a reeixir en el nostre l’objectiu nacional.
Per dinàmiques de poder, la independència i la bona disposició de l’estat mai aniran de
bracet. No ens queda altra que disputar el poder a Catalunya i trencar amb tot lligam
institucional espanyol. Malauradament, la teranyina del 78 és més forta i està molt més
ben bastida del que cap de les principals opcions polítiques del nostre país ençà la
sentència de l’estatut de l’any 2010 va arribar a creure.
Sota les dinàmiques partidistes i sectàries pròpies de la realitat hispànica dels darrers 200
anys mai assolirem l’alliberament nacional. Els incentius a la política ho són tot i, no
obstant això, el mateix funcionament de la LOREG és un lligam que atia la disputa interna
entre catalans i l’obediència externa al castellà.
La reflexió que es dedueix del seguit de qüestions que s’han plantejat fins ara ens porta a
la conclusió que per avançar cal trencar amb la dinàmica espanyola dels partits catalans i
recuperar la via revolucionària.
El cessament del comportament processista per part dels partits dits independentistes no
vindrà pas sol, l’ha de provocar la societat civil. Una llei electoral catalana pròpia, amb
llistes obertes, per circumscripcions petites i que potenciï el vincle patriòtic entre el
diputat i el ciutadà en comptes del servilisme capcot del representant electe i l’executiva
tancada que el col·loca; serà un bon punt de partida tant per a diferenciar-nos de l’estat tot
marcant perfil propi com per incentivar (a la nostra política tot són incentius!) lleialtats
republicanes i revolucionàries.
No hi ha alternativa, però començo a sospitar que com a país encara no estem preparats
ni per a la independència, ni per a començar aquest debat. Tanmateix, jo seré a peu de
canó, al bell mig de la societat civil i fora de tota bombolla partidista defensant el que
crec que és correcte i el que opino que ens portarà a la independència.
Visca Catalunya!
Josep Punga
