L’autoritarisme encarnat en una monarquia absoluta o una dictadura feixista fa unes dècades que ha desaparegut dels esquemes polítics espanyols. No per falta de ganes sinó per les circumstàncies, o sigui, Europa.
Demanar la entrada a la Unió Europea no va ser per una vocació europeista arrelada dins la societat espanyola, ans al contrari Espanya mai s’ha sentit molt afí a les democràcies de gran recorregut històric; va ser un interès purament econòmic per poder sortir del fangar de la transició i una manera de canviar quelcom per no canviar res, o ben poc (no treure els tancs a la mínima reivindicació catalana), pur maquillatge.
Aleshores, com mantenir la unitat de la nació més antiga del món (això diuen sense envermellir) amb mà de ferro? Doncs amb el paternalisme polític.
Per bé nostre, dels catalans, no permeten que decidim el que volem ser, no ens consideren prou madurs per saber el que ens convé i només per aquesta raó es carreguen, per exemple, un Estatut votat democràticament per la majoria dels ciutadans o ens envien homes de negre a fiscalitzar els nostres diners; evidentment, no hi té res a veure el fet que els hi portem pagant la festa des de fa molts anys, masses.
Joan Xuriach Fusté
HGxI
