La Vicepresidenta del Govern espanyol, amb posat seriós i ofès, ha reaccionat ràpidament al desacatament del parlament català i ha dit que no tolerarà que una part de la població d’Espanya decideixi per tots i que s’aplicarà la llei i la Constitució per garantir la unitat i la igualtat.
La realitat és molt tossuda i els números en fred demostren que aquesta igualtat no existeix per obra i gràcia d’un Partit Popular que exercint la seva majoria ens ha anat discriminant i castigant lentament deixant d’invertir en infraestructures i escanyant les nostres finances de forma objectivament injusta i arbitrària.
Aquest partit del Govern en funcions, al que encara han votat més de 7 milions de persones, poc més de 300.000 a Catalunya, ha estat exercint la més absoluta de les UNILATERALITATS prenent decisions que fins i tot posen en perill els copiosos ingressos que recapten d’aquests ‘espanyols infidels’, demostrant fins a quin punt l’orgull patri s’imposa per damunt de l’interès del bé comú.
Després d’aquest exercici continuat d’unilateralitat no els ha d’estranyar que molts catalans hàgim decidit unilateralment que nosaltres també hi tenim dret i arriscar-nos a emprendre un camí millor.
Fins ara Espanya, per obra del seu mal govern, ha decidit unilateralment quins recursos ens tornaven i quins no, ha decidit unilateralment que construir l’AVE era més important que invertir en rodalies, que el corredor mediterrani ha de passar per Madrid, que a Catalunya els universitaris no necessiten tantes beques com a altres llocs, que hem de pagar peatges d’autopista tota la vida, que és més important poder anar a París en AVE que anar en tren a la Garriga, a Vic o a Puigcerdà, que el català és una llengua de segona i que l’estat de dret es pot rebregar per destruir els que pensen diferent.
Quin altre camí ens deixen sinó el de la UNILATERALITAT?
Alfons Carreras
HGxI
