Surto de la feina i em planto a l’andana del tren que va a Barcelona estació de França. Avui hi ha vaga de maquinistes. No es nota gaire. El tren arriba quan vol com un dia qualsevol. La megafonia anuncia que la megafonia va malament! Un xic d’humor va bé. Estem tan domesticats que l’andana es va omplint i el murmuri de gent xerrant va pujant i ningú s’inquieta, aparentment. Sempre acaba passant un tren o altre! Algun dia reaccionarem?
Ens queixem molt perquè ens retallen els sous, però quan les retallades es fan sobre els serveis que paguem llavors sí que paguem nosaltres, som mesells. Súbdits domesticats. I els responsables… anar tirant pilotes fora posant cara de ciment armat, oi Sra. Pastor? Ara sí?, ara va de debò?, per enèsima vegada?…
‘La culpa és dels lladres de coure’, diu el Sr. Fernández Díaz amb cara de ceràmica. Les bandes de lladres organitzats que roben cabals públics no hi tenen res a veure.
El tren ja s’arrossega pel túnel del Passeig de Gràcia. Avui em toca recollir el vot per correu. L’oficina de correus a vessar de ciutadans de bona fe, uns per demanar el vot, altres per recollir-lo com jo i altres per votar. Certificats i papers per omplir que la gent gran no sap ni per on començar, aglomeració, calor i pocs seients.
Som al segle XXI? Som a l’era digital? No ho sembla. Quan ens desempallegarem d’aquest estat burocratitzat, injust, insensible amb els problemes de la gent i corrupte?
No som una colònia però ens tracten a tots com a súbdits de segona, a tots, independentistes, unionistes i “tantmefotistes”. Fins quan?
Alfons Carreras
HGxI
