Hi havia una vegada, en el paner d’Europa, uns éssers considerats per tothom, menys per ells mateixos, violents.
Eren uns violents molt sensibles que es violentaven amb el color groc, amb les paraules urna o votar, quan sentien parlar del dret a l’autodeterminació, de la llibertat, quan escoltaven mots que no entenien o veien qualsevol lletra impresa que no fos la seva, la de l’imperi. Ànimes sensibles que cercaven l’aixopluc de determinats partits polítics autodenominats democràtics on eren acollits de bon grat pels seus dirigents, de fet els donaven la benvinguda aplaudint amb les orelles.
Aquest poti-poti d’extrema (dreta) estupidesa es manifestava per la no violència, en contra del groc, les urnes o la lliure expressió i per això, en cada concentració, manifestació o rotllana que organitzaven, agredien violentament periodistes i vianants quan no s’agredien entre ells, això sí, per la no violència. Tímids i candorosos es tapaven la cara en algunes de les seves accions no violentes, a vegades la destapaven per escopir, amenaçar o insultar, molt puntualment.
Parlem en passat, ja no hi son? Sí, segueixen, son els fills, els nets, els besnéts, els admiradors dels creadors de ‘Viva la muerte’ i ‘Muera la inteligencia’.
No podrem dir allò de vet ací un gos,
vet ací un gat, aquest conte s’ha acabat,
fins que d’Espanya haguem marxat.
Joan Xuriach Fusté
HGxInd
