Ara disposem de molta més informació que no fa pas un any. Recordo la vigília de l’1 d’octubre en què molts ens n’anàvem a dormir plens d’esperança però també d’incertesa.
Tinc la impressió personal que ha estat un any molt llarg i feixuc a partir del punt àlgid assolit la nit del primer d’octubre, quan a les escoles a on s’havia votat es proclamaven els resultats del referèndum i tot estava obert. Passant per la jornada de vaga general del dia tres. La primera gran decepció del dimarts 10 d’octubre al passeig de Lluís Companys amb la declaració deixada immediatament en suspens…i, finalment, la proclamació del 27-O, preludi de la desbandada general dels nostres representants.
Sí, és veritat, vàrem guanyar les eleccions del 21-D, però només per encetar un altre període de decebedores lluites i baralles entre els partits independentistes. Fins al dia d’avui, en què el més calent és a l’aigüera i els nostres representants tornen a parlar d’eleccions al Parlament, municipals o europees, tant se val, com si aquí no hagués passat res! En qualsevol cas, ara ho sabem, ara ho podem dir: sempre hem estat sols. Una solitud de més de dos milions de ciutadans que tenim molt clar el què volem.
El coneixement té un preu: la pèrdua de la innocència, dels somriures, de la fe cega en el poder dels vots dipositats en una urna, de la nostra inviolabilitat com a ciutadans d’un estat que es diu “democràtic”, dins d’una estructura protectora anomenada Europa. Sí, és veritat, avui som més savis, però el preu ha estat altíssim. Ara toca resistir i construir des de la resistència un nou projecte amb més fets i menys paraules. Amb més intel·ligència i menys èpica. Amb més coratge i determinació que somriures.
És cert que tot això ho va començar el poble i també ho haurem de culminar nosaltres. Tanmateix, cal vehicular i canalitzar la nostra enorme força per mitjà de les estructures polítiques i administratives del nostre país. Necessitem tornar a creure en què el nostre somni és possible, perquè ho és!
Personalment, sento que les paraules buides que escolto dels nostres polítics ja no em diuen res. Els respecto però, senzillament, formen part d’una etapa que s’ha esgotat. Ens han dut a on som però no puc fer confiança en què ens portaran al nostre objectiu final. No, ells no. És imprescindible donar entrada a un nou grup de persones, que no visquin de la política, i que puguin recollir el relleu per recórrer l’últim tram que ens ha de portar a la consecució de la república catalana. Com? Tant de bo disposés de la recepta, però segur que tots coincidirem a dir que, com a mínim, aquests ingredients han de ser-hi per força:
- Unitat: tots junts. Els moments en què més hem avançat han estat quan els nostres partits s’han posat d’acord i han treballat units i coordinats.
- Definir objectius concrets, assolibles en el temps i que aglutinin les forces i energies de tothom: El referèndum del primer d’octubre n’és el millor exemple. Marquem-nos fites i duguem-les a terme. Entre la situació actual d’immobilitat i el tornar a proclamar la república, hi ha un munt d’accions (algunes simbòliques i altres no tant) que podem fer (no parlo de “manis” que estan molt bé però que no generen pressió sobre l’statu quo espanyol). Es pot desobeir de cop o anar generant “micro-desobediències” que, sumades, ens poden dur a punts de ruptura. Però, per tal que puguin tenir èxit, s’han d’escollir amb intel·ligència i creativitat.
- Polítics compromesos que liderin i canalitzin la immensa força del nostre poble, actuant com a dipositaris i representants nostres. Les cúpules dels partits polítics no poden decidir per nosaltres, deixant-nos de banda i menystenint-nos contínuament. Els polítics són substituïbles, el poble no.
Un poble, un moviment social i revolucionari com el nostre, necessita lideratges. Persones amb una química especial, honestes i amb una generositat i capacitat de lluita que els fa diferents de la resta. Sé que hi són i que assumiran el seu paper. Nosaltres, com sempre, serem al seu costat.
David Calabuig
HGxInd
