Sempre m’ha meravellat la capacitat dels espanyols de defensar una idea,
per tots els mitjans, per més que els segles hagin demostrat la seva
absoluta inviabilitat. Em refereixo a la unidad de España, bé
suprem de l’espanyolisme, sia de dretes o d’esquerres.
És clar,
d’“unitats” n’hi ha moltes: les que es desitgen (com quan et cases), les
que interessen (com quan muntes un negoci amb un soci) o aquelles que
et venen imposades i que les has d’entomar com puguis.
És ben cert que,
ara per ara, la “unitat” que ens ofereix Espanya ni la desitgem, ni ens
interessa, ni estem disposats a sotmetre’ns-hi. El cas és que Espanya
continua aferrada a un projecte que només ha portat maldecaps a tothom.
Pitjor encara, en nom de la unidad de España es va justificar un
alçament militar, una guerra civil i quaranta anys de dictadura.
I avui
què? Doncs que Espanya continua fidel a la tradició i pobre del català
que no vulgui ser espanyol, monàrquic, ni jurar la Constitució, que ja
pot comprar un bitllet d’avió a Brussel·les, Suïssa o Escòcia si no vol
acabar engarjolat.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxInd
