Voldria tenir punts de referència entenedors sobre què proposen realment les utopies (con)federalistes.
A veure: ¿proposen més o menys autonomia que l’Estatut del 2006 que va aprovar originàriament el Parlament de Catalunya –no els parracs que van sortir de les Corts i el Constitucional?
Si en plantegen menys, ens estan aixecant la camisa. Si en plantegen més, també. ¿O és que han canviat els partits i dirigents espanyols que van passar amb alegria el ribot? ¿Potser ho han fet els que van demanar i recollir firmes en contra a tot Espanya?
Ja ho tinc: el Tribunal Constitucional, després dels últims canvis, ha millorat la seva imparcialitat i començarà ben aviat a donar-nos la raó.
Ni el PSOE ni el PP mereixen, per la seva història i trajectòria recent, cap credibilitat. Les seves promeses i els seus compromisos són paper mullat (“Apoyaré…”, incompliments continuats dels Estatuts, lleis orgàniques per laminar competències…) i el diàleg amb ells és una absoluta pèrdua de temps i energies.
Tot i que es podria considerar si posessin avals sobre la taula:
- retirada immediata de totes les lleis centralitzadores o disposició addicional de no aplicació a Catalunya;
- entrada al Registre de la Unió d’una demanda d’oficialitat del català amb suport dels dos partits majoritaris;
- posada en cash a disposició de la Generalitat de tots els diners que se li deuen en funció dels compromisos fins ara no complerts, incloses les inversions no fetes els últims deu anys…
“Hechos son amores” i, si m’enganyen la primera vegada és culpa seva; la segona (i següents) meva.
Jo no sé com serà exactament la independència, però ha de ser una cosa molt bona perquè fins ara cap país no hi hagi renunciat.
ALBERT MARTÍN
Carta publicada a: El Punt-Avui, El Periòdico.
Albert Martín és membre d’ANC Horta-Guinardó.
