Arriba el canvi. Octubre de 1982, plaça de braus de Barcelona, míting final de campanya, Felipe González: “Catalunya ha d’ésser solidària amb Espanya, necessito Catalunya per al PSOE”. Ho va dir mesos després d’haver perpetrat la LOAPA colze a colze amb UCD; ja no parlaven del dret a l’autodeterminació dels pobles. Tot i així, els socialistes varen guanyar amb majoria absoluta i Catalunya va ser un immens graner de vots! Va començar, segons el teòleg i gran aficionat a la història Leonci Petit (Meditació sobre la Catalunya Actual, 1984) “un nou nacionalisme centralista espanyol vertebrador de la societat conforme al model que té per eix la cultura castellana que confon Espanya amb Castella” i “una solidaritat discriminatòria perquè només va en una sola direcció”.
Torna el ‘canvi’, 12 de juny de 2016, a l’Arc de Triomf de Barcelona, míting d’inici de campanya, Pablo Iglesias: “El canvi a Espanya només es podrà fer amb el vent de canvi que bufa a Catalunya; us necessitem per construir un país amb justícia social”. Dies després, els catalans votaren generosament el patriota dels múltiples principis marxistes (de Grouxo) que no contempla la nostra llibertat sense el vistiplau de la majoria del Congrés dels Diputats. Dit d’una altra manera; quan les granotes criïn pèl.
És clar que ens necessiten (ni ens aprecien, ni ens entenen, ni ens respecten) per poder seguir amb la cultura del subsidi tan arrelada a Espanya.
Costa de creure, però encara hi ha catalans que segueixen esperant Godot, el canvi.
Joan Xuriach
HGxI
