Només va faltar que els diputats del PP i Ciudadanos el traguessin a collibè del Parlament de Catalunya. Rialles i aplaudiments des dels escons unionistes que no feien més que esperonar el senyor Franco (Rabell) en el seu abrandat discurs del passat 8 de febrer a la Cambra catalana.
Cada cop que el veig parlar de qualsevol assumpte relacionat amb la independència pateixo per ell; observo la seva crispació, la seva indignació, com es va posant vermell, com s’enfarfega i s’embolica, ho passa força malament. Els espanyolistes, ans al contrari, s’ho van passar d’allò més bé.
Un senyor que el 9N va manifestant a tort i dret que va votar ‘Sí i Sí’ – la seva gran coartada, d’altra banda no demostrable i que ja no li cobreix les vergonyes – és, de cop i volta, un gran caramel per als unionistes. Se les va donar de gran desobedient recordant el seu lloable activisme en contra dels desnonaments, encara que ara només accepta un referèndum pactat; hauria d’haver especificat, però, si només ho va fer durant els quatre anys de mandat d’en Trias o també durant els governs d’en Maragall, Clos o Hereu, tots ells recolzats per Iniciativa.
I ara? S’han acabat els desnonaments a la Barcelona de Colau?
Qui sap, potser encara l’acabem veient en algun míting per la unitat d’Espanya, compartint cartell amb Iceta, Arrimadas, García Albiol i SCC.
Joan Xuriach
HGxI
Si noi, quan escolto al Rabell em quedo sense ganes de contestar-li… "Verguenza ajena" que vagi dient….