-Has anat al dentista? -No, al final no he anat.
No hi veieu res d’anòmal en aquesta frase? Doncs vet aquí el preàmbul de la desaparició del català com a tal i l’assimilació a les estructures de la llengua hegemònica castellana.
D’exemples en tenim a gavadals, el fenomen és de dimensions colossals. Els pronoms febles, i moltes altres estructures genuïnes, tendeixen a desaparèixer.
Reculem una generació: -Has anat al dentista? -No, al final no HI he anat. -Vols un caramel? -No, no EN vull.
De vegades el pronom dóna un significat específic al verb: Què EN penses de…? (és a dir, Quin és el teu parer). O bé Què HI fas aquí dalt? (és a dir Com és que ets, precisament, aquí a dalt?).
Això no s’arregla amb lliçons, sinó fent que el català esdevingui la llengua forta, hegemònica (la més present en tots els àmbits i situacions), la més prestigiada i la més emprada al seu propi territori.
Aquest serà un dels grans reptes de la Catalunya independent, que, mitjançant polítiques d’Estat de normalització lingüística, haurà de revertir la tendència a la residualització i degeneració actual. És un debat enorme que encara no s’ha abordat. Probablement perquè aquest debat passa primer per acceptar que som un poble políticament, lingüísticament i moralment subordinat. Hi ha feina. I tant que N’hi ha!
Salvi Pardàs Sunyer
ANC Horta-Guinardó
Molt ben explicat, ho passo per ajudar a prendre consciència als que són menys curosos amb la llengua.