Aquest mes passat estàvem de vacances a Etiòpia i a Harar, ciutat musulmana situada a l’est d’Adis Abeba, molt a prop de la frontera amb Somàlia, vam agafar un “tuc-tuc”, un d’aquests tricicles que fan de taxis a la majoria de ciutats de l’anomenat tercer món.
El conductor del “tuc-tuc” ens va demanar d’on érem i quan va sentir la paraula Barcelona va començar a parlar de Catalunya i va explicar que havia vist a la premsa que Catalunya es volia independitzar d’Espanya i va demanar si això era veritat.
Jo em vaig quedar tan sorpresa que vaig deixar d’entendre l’anglès, em pensava que m’imaginava allò que estava sentint, que no podia ser veritat; ben aviat però ja vaig veure que no m’equivocava i aleshores vaig poder explicar al conductor que sí, que era cert, que volíem aconseguir la independència i que molta gent del nostre país hi estava treballant i es mobilitzava per aquest objectiu, que hi havia molts voluntaris i activistes.
Finalment li vaig dir que jo estava molt emocionada en veure que ell, que vivia tan lluny, n’estava informat.
Aquest fet contrastava fortament amb el fet que dels dotze companys de viatge, tots procedents d’Espanya, cap ens va preguntar res sobre el que estava passant a Catalunya.
Teresa Calveras
HGxI
