M’inspira poca confiança el compromís dels comuns com a partit en el procés independentista català. El nou partit s’acabarà definint com sigui (federalista, fraternofederalista…) però al final els seus votants acabaran seguint el dictat de la seva consciència i votaran “sí” o “no” en el referèndum d’autodeterminació que celebrarem aquesta tardor.
El conflicte que alguns comuns teniu és molt fàcil d’entendre: us fa vergonya reconèixer obertament que no la volen ni en pintura, la independència del país. Igual que els qui es declaren defensors de l’escola pública i miren de justificar-se com sigui perquè matriculen el fill a la privada; igual que els que diuen que no són homòfobs però prefereixen que el seu fill/a sigui “normal”.
Els comuns defensareu el dret a l’autodeterminació dels pobles com a concepte, però mai la constitució d’un Estat propi per als catalans. Els comuns us definireu “sobiranistes” quan en la intimitat sou uns espanyolistes acèrrims. Tot plegat respon a uns mecanismes psicològics basats en prejudicis inconfessables que subordinen la realitat catalana a l’espanyola: Catalunya mai no podrà esdevenir Estat, perquè d’Estat ja n’hi ha un, l’inqüestionable, l’espanyol. “Estat plurinacional”, proposeu. Res més que un subterfugi per amagar el vostre espanyolisme.
A aquestes altures, no enganyeu ningú, perquè des dels temps de la Renaixença, passant per la República de Companys, la Transició o el pujolisme, el catalanisme ha maldat més que ningú i amb tota la bona fe per un Estat plurinacional, amb la il·lusió que algun dia un madrileny se sentís orgullós de la riquesa cultural i nacional del seu País i la defensés a capa i espasa, tal com hem fet sempre els catalans amb la llengua i la cultura espanyoles.
Resultat d’aquest històric anhel?
Sentència contra l’Estatut i, avui mateix, presidents i consellers de la Generalitat represaliats.
Estat plurinacional a aquestes altures? Fraternalment, no, gràcies.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxI
