A aquestes alçades del debat sorprèn que ara el Sr. Rodríguez Ibarra digui que “necesitamos a Catalunya porque tiene una renta más alta que el resto”, que el Sr. García Albiol proposi a Iceta i Arrimadas “negociar la millora del finançament” i que la Sra. Arrimades afirmi que “comparteixo coses de la diagnosi dels independentistes, no la solució”.
Per a molts, que tota la vida hem estat apostant sense manies per la convivència amb la resta de l’Estat Espanyol, la campanya a l’Estat i de l’Estat contra l’Estatut va posar en evidència, mes enllà del debat polític, que no som acceptats com som, que se’ns pot faltar impunement, i que pràcticament ningú ha defensat la nostra llengua i cultura. I sorprenentment quan sembla que paguem una part significativa de la seva despesa, i alhora estem mal finançats.
Un fet rellevant, que molts havíem menystingut, es que aquesta situació no es nova i ha anat passant en diferents moments de la nostra història ja no tan recent.
Que no ens ofereixin ara alguns reconeixements parcials, per tractar de reduir els greuges que tenim. Ja que no es per comprensió sinó per salvar l’atzucac en que es troben. Sempre recordaré la forta sorpresa davant la quantitat i contundència de les expressions que se’ns han adreçat, i com em vaig sentir enganyat després de tota la vida apostant per la convivència amb la resta de l’Estat.
Si no ens volen, l’única opció possible és constituir un nou país per a tots, que decidim col·lectivament el nostre futur, i amb autoritat per poder parlar de tu a tu amb els nostres veïns. I que deixin de fer propostes que ens tracten de menors d’edat.
Joaquim Palau
HGxI
