Us deixo un extracte de l’article d’en Pere Martí, en el què diàriament comenta les notícies de l’actualitat:
TEMA DEL DIA
Primàries. Els socis de l’Assemblea Nacional Catalana s’han manifestat massivament a favor d’impulsar unes primàries republicanes per a elegir els candidats a les eleccions municipals. La militància ho ha avalat amb un 87,5% de vots afirmatius i un 12,2% en contra en la consulta feta. La participació ha estat del 28,53%, la més alta de la història de l’entitat.
Són més d’11.000 persones, força més que les que han participat en les votacions dels congressos del PDECat i ERC. Per fer-nos una idea, David Bonvehí va ser escollit president del PDECat amb 1.453 vots, i la ponència d’ERC va ser aprovada amb 511 vots.
Fixeu-vos en la comparació que es fa entre el nombre de participants de l’última consulta impulsada per l’ANC (11.000) i el nombre de vots/participants dels darrers congressos dels dos “principals” partits independentistes, el PDCAT(1.453 de vots a favor de Bonvehí) o ERC (511 a favor de la ponència).
Es demostra que això que en diem “partits polítics” són estructures de poder, inflades mediàticament. Acaparen les portades dels mitjans de comunicació, els espais i entrevistes de la ràdio i els diferents canals de les televisions. Però, és molt evident que el pes dels seus militants és ridícul en comparació amb el nombre de vots que reben en les eleccions a les què es presenten. Sense els vots del ciutadans que no estan afiliats a aquests partís, els nostres vots, no tindrien cap força electoral i desapareixerien ràpidament dels escenaris de l’actualitat (oi que sí, senyors d’Unió?).
Que quedi clar que sense els votants no són ningú. Tanmateix, prenen les decisions sense tenir-nos en compte per a res! Avui en dia, no costa res realitzar consultes als ciutadans via telemàtica. Un paradigma d’això és l’ANC. Però…i els partits? Ens han preguntat alguna vegada què pensem?
Parlo per mi, però jo no “estic casat” amb cap partit ni els hi dec fidelitat eterna.
La política forma part de la nostra vida (ho vulguem o no). En el món del segle XXI tenim el dret i el deure de participar activament en la presa de decisions sobre les grans línies estratègiques que han de marcar les polítiques socials, mediambientals, energètiques, culturals.
Això d’anar a votar un cop cada quatre anys (o quan sigui que ens convoquin) i després esdevenir espectadors passius d’una obra representada sempre pels mateixos actors i actrius…això no pot ser.
En aquest sentit estic a favor d’un procés de primàries com el que es proposa per a triar la candidatura a les eleccions municipals de Barcelona del 2019.
David Calabuig
HGxInd
