En una “democràcia de partits” com la d’Espanya, dissortadament, com s’ha demostrat, només es permet de fer política des dels partits. A més, es tracta d’un sistema proteccionista i excloent, que fa pràcticament impossible assolir representació als partits de nova creació (no confondre amb els vells que s’han canviat de sigles). Pot haver-hi transvasament de vots entre partits però sempre “suquen” els mateixos. Això és el què va passar amb Front Republicà o amb Primàries: se’ls va silenciar, no existien.
Arribats a aquest punt, sembla clar que necessitem una alternativa independentista que ens permeti tornar a creure i il·lusionar-nos novament. A mi no em convenç cap estratègia que persegueixi “forçar” els actuals partits “independentistes” a fer allò que no volen. No, això no funciona. D’altra banda, si no podem votar a una altra formació independentista, l’única opció per a “castigar-los” és l’abstenció o el vot en blanc i això tampoc no és cap solució, ans al contrari.
La situació actual és molt crítica perquè estem molt desgastats i decebuts. El temps no és il·limitat i tota aquesta generació de gent meravellosa es mereix nous objectius i tornar a creure. Potser ha arribat el moment de tancar una etapa de l’ANC (una grandiosa etapa) i d’obrir-ne una altra.
Partint de la realitat que la unitat de partits independentistes és una utopia (per molt que ens quedem afònics de cridar “unitat, unitat!”, no ens faran cas), fiquem-nos en política de veritat i impulsem un nou partit amb l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. El gran avantatge respecte a iniciatives fracassades com les d’en Dante Fachín i en Graupera, és que l’ANC disposa d’una estructura territorial amb molta capil·laritat i capacitat de mobilització (gràcies a la feina impagable de molts membres). Aquesta capacitat de l’ANC, estic convençut, permetria superar el blocatge sistèmic dels mitjans de comunicació i arribar a ser coneguts per molta gent (ara ja ho som).
Al final serà veritat la dita: “per a fer una truita s’han de trencar els ous”.
David Calabuig
