Un districte de Barcelona, Nou Barris, i la guerra bruta d’Interior hàbilment utilitzada com a arma electoral, varen ser claus perquè Ada Colau li guanyés, per poc, l’alcaldia a Xavier Trias.
Aquells barris, abans, havien votat PSC majoritàriament i pocs mesos després de les municipals van votar Ciudadanos; un vaivé, com a mínim curiós, que evidencia que Colau arriba a dreta i esquerra de l’espanyolisme gràcies al seu discurs lerrouxista, demagog i ambigu.
Repassem el seu mandat fins ara:
- Oblit del referèndum sobre l’AMI.
- Trasllat de la crisi del Banc Expropiat als graciencs.
- Prostitució i drogues al Raval.
- Indefensió creixent dels vianants.
- Enquistament del conflicte de TMB.
- Vuit desnonaments diaris.
- Economia social i Florentino Pérez.
- Pròrroga del contracte amb Telefónica.
- Incompliment de la cobertura de la ronda de Dalt.
- No fer fora la “màfia”, governar amb ella.
- El malson dels pisos turístics.
- Creixement desmesurat del top manta que perjudica els comerciants i la imatge de la ciutat.
- Abstencions del seu grup per evitar nomenar Felip VI ‘non grat’ i retirar el nom de l’avinguda Borbó.
- La Coronela NO, Franco al Born SÍ.
- El CIE segueix obert.
- Consort, assessor. Pérez Andújar, pregoner.
- Zona blava a l’agost.
- Més temps de campanya amb Podemos, en piulades puerils i en sortir a la ‘foto’, que treballant per la ciutat.
Els fets demostren que Barcelona li va gran, però veient la intenció de vot en enquestes i sondejos em ve al cap la frase d’en Mark Twain: ”És més fàcil enganyar la gent que convèncer-la que ha estat enganyada”.
Joan Xuriach
HGxI
