Quan el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la sentència sobre l’Estatut del 2006, va donar el tret de sortida a la reivindicació de la dignitat de Catalunya que no pot admetre que uns polítics togats, tocats per la vareta ideològica del PP, escapcin una llei elaborada pel Parlament de Catalunya, llei que prèviament ja va ser desvirtuada per les Cortes Generales i, malgrat tot, votada afirmativament pels ciutadans de Catalunya.
Aquella sentència, per fi, va fer entendre a la majoria de catalans que dins d’Espanya mai aconseguiríem ser nosaltres mateixos i ens condemnava a restar colonitzats a perpetuïtat.
Aquesta va ser l’espurna que, amb el despertar del sentiment de dignitat, va iniciar una anàlisi col·lectiva de la realitat en la qual estàvem immersos:
- El català i la seva cultura són sistemàticament menystinguts per l’Estat
- La riquesa generada a Catalunya no es tradueix en beneficis per al territori en forma d’inversions en infraestructures tan necessàries per mantenir i augmentar la capacitat de generació de riquesa.
- La Generalitat, administració que suporta les despeses dels serveis de proximitat al ciutadà, com la sanitat i l’educació, és escanyada econòmicament obligant-la a fer retallades fora de mida que impossibiliten uns serveis satisfactoris.
- Sentir cada dia la lletania que escampa la suposada bondat de l’Estat que no permet que Catalunya entri en fallida, quan la realitat és que Espanya pot anar fent gràcies a l’aportació que fem a la hisenda espanyola.
- Constatar com els nostres universitaris veuen minvades les oportunitats de beques, que arriben tard, quan arriben.
- Haver d’aguantar que en altres territoris de l’Estat se’ls subvencionin mobles i cortines mentre veiem com el TC no ens permet donar suport als afectats per la pobresa energètica.
- Veure com l’Estat obliga a pagar als ciutadans 1.350 M de € a una empresa que fa els seus negocis a certes llotges de Madrid i no permet que la Generalitat posi un impost insignificant als bancs, que ens permeti augmentar els migrats ingressos que ens proporciona el ministeri d’hisenda.
- No permetre que els nostres comerços puguin treballar amb l’horari que millor s’adapti als costums i necessitats del país.
- Llegir cada dia a la premsa una nova notícia sobre la corrupció que emmetzina a certa classe política i que, elecció rere elecció, torna a guanyar escons.
- I tantes i tantes raons que la por a avorrir-vos fa que les deixi al tinter. I, com sabeu, tot aquest desori ens l’hem hagut de mirar com si fóssim espectadors d’una desfilada de moda de temporada.
Algunes d’aquestes raons s’extingeixen si som nosaltres els que administrem un Estat propi. Altres no desapareixen automàticament amb la proclamació de la independència, però sí que faciliten el seu control per part del ciutadà.
Perquè ha de ser aquest Estat propi qui ha de controlar l’acció de govern pel que fa a temes fonamentals de la Nació. I no sempre és prudent esperar la següent comtessa electoral.
És clar que una Catalunya independent comptarà amb un govern que sabrà quines són les nostres prioritats nacionals i com s’han de resoldre, perquè la proximitat i el tarannà ho facilitaran. I també la ciutadania, amb criteris més homogenis que els que hi ha ara a Espanya, podrà tenir un control molt proper al poder i podrà exercir de lobby sobre els polítics que la governin. I aquesta darrera no és una raó menyspreable perquè cap gestió pública ha de ser eximida del control per part dels ciutadans que han d’exercir de contrapès al poder de les elits polítiques i econòmiques.
Pep Saurí
HGxI
