Albert, crec que a això que dius que “no se’ns giri en contra” s’ha de meditar millor. Fins ara, i d’acord amb el què he llegit en diaris estrangers, a qui se li ha girat en contra és a l’Estat Espanyol. Literalment molts diuen que “Espanya ha desaparegut de o “el govern espanyol sorprès per la reacció de Barcelona”… per no citar articles als diaris que parlen de les “72 hores d’Independència” o el mateix de Sousa que parla que a “Catalunya han emergit unes estructures d’Estat”….Ahir a les Rambles, una concentració de musulmans cridaven: “sóc català i musulmà” “no tenim por, sóc català i musulmà, no tinc por”. T’asseguro que en veient això passar davant d’un dels altars dedicats a les víctimes era impossible no plorar.
Els visitants i turistes al voltant meu ploraven tant com jo i ningú al final s’avergonyia, per què no ens hem d’avergonyir mai de les nostres emocions.
Una noia francesa, alta, morena, amb aspecte distingit i amb llàgrimes als ulls, després de veure que la mirava em va dir : “mai vaig pensar que viuria una cosa així”. Després d’empassar-se saliva va continuar: “és la segona vegada que vinc a Barcelona, de vacances i sempre l’he tinguda per una ciutat alegre. Desconeixia que em pogués transmetre tanta emoció, una emoció que no he sentit ni a Paris. Sento molt el què ha passat. I m’emociona molt com reaccioneu. Enlloc ho he vist, ni tan sols a París.”. Després d’una altra pausa i eixugant-se les llàgrimes, continuà: «De veritat que sempre sou així?….i què fa l’Estat ara mateix?… Perquè tota la Policia que veig…no sé … On és la Guàrdia Civil? Pregunta clau. Sí. Aquella pregunta era la síntesi d’allò que es respirava a l’ambient i la què es feien alguns corresponsals: on és l’Estat?…»
Si, amic Albert. L’Estat havia desaparegut, mentre la comunitat musulmana cridava “sóc català, sóc musulmà i no tinc por”, en rètols en quatre llengües rebent l’aplaudiment de tothom quan va passar per l’Hotel Meridien. Aquell celebrat grup i aplaudit per tothom, insisteixo, tothom, portava una estelada al principi i una altra al final.
Però la gent aplaudia perquè “l’Estat havia desaparegut” i la gent trobava normal allò que era l’emoció de tot un país divers, alegre i agradable, un país diferent, en definitiva, un altre país, on els ciutadans prenien una vegada més el lideratge dels carrers perquè l’Estat on pertanyien “havia desaparegut”. Els Mossos, vigilants i barrejats amb la gent, rebien aplaudiments, abraçades i felicitacions. “C’est la Police…?”. Però, quan s’ha vist tal cosa a Espanya?. “Je n’ai vu ça jamais”. Clar. A Espanya mai. “Ce vrai, mais maintenant ce pays n’est pas l’Espagne”. I és que en aquells moments ja no érem Espanya, “l’Estat havia desaparegut” i unes altres estructures estatals emergien de les fonts de l’emoció al preu més alt que es pot pagar: la sang d’unes víctimes innocents. La foto del moment reclamava un únic titular: SOM REPÚBLICA. Es volgués o no, érem ja una República.’
ahir
Digues-me, Albert: si finalment es fa la concentració i, tal com diu el president Puigdemont, TOTHOM hi hauria de venir, què se’ns pot girar en contra? T’imagines la desacreditada cort castellana voltada d’estelades i de crits de “no tenim por”, al llarg de tot el Passeig de Gràcia?… Una foto per a la Història. No confonguem l’agraïment amb la negació, l’amabilitat amb la resignació, la cortesia amb la covardia.
Puc suportar haver d’anar en una manifestació on el Borbó fa negoci amb les monarquies wahhabites que financen les “espases d’Al.lah”. Puc suportar per disciplina i servei al país haver de passejar amb la cort castellana i tot allò que representa. Però NINGÚ em pot demanar que renegui dels meus objectius i que amagui l’estelada. No els faré el caldo gros, perquè ells ja prou aprofitaran l’avinentesa per dir allò de “juntos mejor”, com han fet aquests maleits dies.
Siguem hàbils i intel·ligents. Ells manipulen des de la mentida. Manipulem nosaltres des de la veritat. Aprofitem el grandiós escenari per anar amb estelades, voltar-los d’estelades, “alegres i agradables” com deia l’emocionada visitant francesa i demostrar-los que som el que som i que si hem arribat a aquest punt és per la seva ineficàcia, menysteniment, menyspreu, supèrbia i males arts, no perquè Catalunya no hagi fet esforços per a ser tractada com un igual. La nostra causa és una causa justa per legítima, ja que és transversal.
No cometem l’error de “no molestar ningú” per a què després aquells que no saben on tenen la cigala se n’aprofitin com ha passat ja més d’un cop. No renunciem a guanyar una altra batalla. Fem-los saber que tot ha canviat, i fem-ho saber fins i tot als “despistats” que, per cert, no s’han sentit ni vist aquests dies. Fem que el ministre Zoilo sigui tenint la cara de pa de ral.
No deia la Colau que som una ciutat valenta, innovadora oberta i combativa? Error. Som una nació valenta, innovadora oberta i combativa. Som República. Més tacticisme militar (en el sentit de la “intelligentsia” i menys floretes a la mà i al cul, amic meu. Recorda les paraules de John Hanckok que vaig esmentar al SN de St. Adrià. “Mantinguem-nos junts, o ens penjaran per separat”. (Congrés de Philadelphia, Signatura de la Declaració d’Independència de la República dels Estats Units d’Amèrica, Philadelphia, Juliol, 4, 1776).
Gerard A. Salas de Montpensier,
Assemblea Sant Adrià de Besòs
