Jaume Sisa ha estat entrevistat darrerament i les ha deixades anar en matèria política. Tòtem indiscutible de la cultura catalana, no es pronuncia ni a favor ni en contra d’una Catalunya independent, perquè no la veu (o no vol veure-la) possible: els catalans, sosté, som porucs, il·lusos i còmodes i una gesta d’aital magnitud només es guanya amb una guerra o una revolució.
No serà el cas, preferim anar a votar civilitzadament. En els darrers 25 anys hi ha hagut 13 referèndums d’independència al món i només ha guanyat el no a Puerto Rico, Quebec i Escòcia.
Et queixes que “ningú ens diu què ens costarà la independència”, però calles sobre el que ens costa des de fa dècades formar part d’Espanya (16.000 milions de dèficit anual que els necessitem per combatre les desigualtats, construir hospitals i escoles, millorar les infraestructures, etc.)
Dues coses tens clares: que la independència és impossible i que estem condemnats a ser “catalans emprenyats” in saecula saeculorum.
És clar, ets anarquista, no votes, cap partit et fa al pes i és comprensible. També era anarquista, poeta i obrer, Joan Salvat-Papasseit i va fer de la lluita el seu principal argument.
Expliques que a ta mare la van obligar a fregar el terra amb una senyera esquinçada per haver parlat català. Saps que continuem igual i que la memòria no ha estat reparada. Però, és clar, no ho remenem més perquè “no podem viure sempre amb rancúnia”, no fos cas que l’amo s’emprenyi.
En definitiva, o pateixes la síndrome d’Estocolm (trastorn en què un segrestat desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador) o no tens la valentia de declarar-te contrari a la independència. Segur que a Espanya t’aplaudirien més que no ho van fer als anys 80.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxI
