El catalanisme històricament sempre ha perseguit un encaix amb Espanya i que es respectessin i estimessin els nostres senyals d’identitat de la mateixa manera com els catalans han respectat i estimat la llengua i la cultura castellanes. Ha estat un intent insistent però infructuós. S’hi ha parlat, amb Espanya, s’hi ha intentat negociar i s’hi ha fet tota la pedagogia d’aquest món. Però sempre que Catalunya ha recuperat parcel·les de poder, Espanya ha respost amb la força de l’exèrcit o dels Tribunals.
Que a aquestes alçades encara n’hi hagi (PSC i Comuns) que ens parlin d’entendre’t amb una Espanya que et nega és insultant i obliden que és precisament la voluntat de diàleg i l’esperit d’entesa el que ha caracteritzat el catalanisme històricament.
Es parla ara de reformar la Constitució. Però qualsevol diàleg ha de passar pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació dels catalans (Referèndum) i això Espanya no ho acceptarà mai. El corrent central del catalanisme (fins la sentència contra l’Estatut) no ha estat mai precisament independentista. Ara sí que ho és, perquè ja no ens queda cap més eixida: ens hem sentit decebuts pel tarannà espanyol, indignats pels atacs judicials i, finalment, il·lusionats pels nous horitzons que s’albiren.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxI
Crec que l' autor fa una bona anàlisi històrica de la postura del catalanisme i hem quedo amb la força i il·lusió que hi hem de posar a partir d'ara. Últimament veig que a nivell nacional i sobretot internacionalment hi ha més sintonia amb el procés català.
Com diu el poeta llatí Virgili:" La fortuna ajuda els agosarats"
Crec hi ha una bona anàlisi de la postura històrica del catalanisme.
Ara estem en el principi de la sol.lució: força, valentia i persistència tal com diu el poeta Virgili a l' Eneida: