OPINIÓ “Identitat”, per Salvi Pardàs Sunyer

Em fa l’efecte que entre els arguments que promouen l’actual procés d’independència a Catalunya es menystenen els de caire identitari, tan vinculats a la llengua, la cultura i els símbols. Defensar la identitat ha estat el principal motor del nacionalisme català modern (des de la Renaixença vuitcentista).

Però la identitat és més un sentiment que un argument. Per això, des de l’activisme, ja podem anar a predicar els avantatges econòmics de la independència al Carmel, a l’Hospitalet o a l’extraradi més perifèric que, si no et guanyes el cor del sector de població “xarnega”, et diran que sí, que tens raó, però acabaran votant “no”. I com volem guanyar-nos el seu cor si ja hi anem camuflats, amagant la llengua i les estelades, com avergonyint-nos del que som. Ah!, “és que en català no t’entenen”, em direu, o “és que hi ha moltes maneres de sentir-se català”. Segur?

Aviam: una catalanitat que no passa per fer servir la llengua del País, que no passa per sentir-se profundament violentat quan processen els nostres representants polítics (perquè “son todos unos chorizos”), que no passa per sentir-se ofès quan et prohibeixen la bandera estelada. Au, va!

Què defensem? Una societat més justa? Només? No, el que defensem, en el fons, és la nostra identitat, el nostre honor, el nostre orgull i el nostre dret de “ser allò que vulguem ser”. Per què? Perquè som una Nació. Una Nació sempre, encara que sigui “pobra, bruta, trista…”. Aquesta és la raó més poderosa.

És per això que cal abraçar sense complexos el sentiment patriòtic, l’orgull de formar part d’un projecte comú, com ho va fer aquella Catalunya “xarnega” que al 78 també volia l’Estatut i lluitava per una escola en català.

Salvi Pardàs Sunyer
ANC Horta-Guinardó