La nostra llengua resisteix, però aquest estat de
resistència no pot durar per sempre. Necessita una transfusió urgent per
esdevenir normalitzada.
Fa anys i panys que la
sociolingüística (la ciència que estudia les relacions entre llengua i
societat) etiqueta la nostra llengua com a “minoritzada“,
és a dir, que no està present en tots els àmbits comunicatius. Fàcil
constatar-ho: al cinema, als quioscos, als mitjans la llengua
predominant és la castellana. Només a l’escola (pública) s’imposa
feliçment la llengua pròpia del País.
L’hegemonia del castellà
als països catalans es veu també en la presència del català en les
converses al carrer, atès que la norma d’ús socialment establerta és la
de parlar en castellà per defecte quan ens adrecem a
algú per primer cop: anant a comprar o amb aquells que percebem com a
nouvinguts. No cal dir que aquesta norma és pròpia d’una societat
insegura amb la seva pròpia llengua i que ens aboca a la
residualització.
I ara ve l’anècdota personal. Tinc molt bones
experiències pel fet de fer servir sempre que puc el català. He
descobert botiguers nascuts al Pakistan, a Bangladesh o Índia que,
gràcies a la immersió a l’escola, parlen més bé el català que molts de
nosaltres. També xinesos, com aquell infant d’un basar
oriental que, estranyat per la meva opció lingüística, em replica: Tu
ets professor? Perquè, és clar, si no parlem en català als joves de
pares nouvinguts, tots els esforços i la feina que fa l’escola serà en
va.
Una llengua és viva i forta quan es fa servir sense reserves ni impediments. Les institucions són
un factor decisiu, però nosaltres, individualment, també. A un pam de
la independència política, volem un país normal? Doncs fem-lo. Ara.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxI
eixerit el nen xinès !!!