L’objectiu d’un Estat democràtic és representar els ciutadans que el constitueixen, servir-los i sotmetre-s’hi. Un Estat democràtic mai no pretendrà fer creure a la força aquells que, com ho fa aquest Estat espanyol brut i corrupte, tracta com a súbdits.
Aquest Estat no escolta, sinó que odia; no dialoga, sinó que imposa; no respecta, sinó que agredeix, i quan li donem oportunitat, matarà. Sí, matarà, com ho testifica la història i els centenars de morts que es va cobrar la “pacífica” Transició espanyola, a mans de l’extrema dreta, la Policia i les institucions d’un Estat criminal. L’Estat actual és el mateix, un monstre embogit que ataca per fer mal a ciutadans carregats de raó. Això és el que tenim, no li doneu més voltes. La guerra que ens han declarat és explícita. I encara apel·lem al diàleg? Desobeïm!
Desobeir és el mínim que es pot fer davant de tot això que estem patint. “Oh, és que ens mataran!”. Doncs aleshores pleguem, dediquem-nos a autoflagel·lar-nos i abandonem legítimes aspiracions, somnis, drets… perquè aquesta amenaça hi serà sempre. Sempre que els funcioni com fins avui. Mai l’Estat espanyol (i ens ho ha demostrat la història i en som testimonis “privilegiats”) acceptarà que el poble català sigui reconegut com a tal. Només ho farà si s’hi veu forçat. Diguem-ho clar, si el vencem.
Sense poder coercitiu, sense exèrcit ni cap intenció de vessar sang germana, quina força ens queda?
- Primera força, que ja hem demostrat: una ferma i insubornable voluntat de ser el que som i dir-ho amb el cap ben alt: un milió al carrer, dos milions a les urnes, tres, quatre milions a favor de decidir-ho tot a les urnes.
- Segona força, que només vam poder demostrar durant l’octubre de 2017 i que ens va fer possible tocar la llibertat.
- Tercera força, encara per desplegar, la que ens dona la nostra condició de contribuents, de consumidors i clients de bancs.
Ara ens cal una Resposta que superi la retòrica i les accions simbòliques. Una resposta planificada, des de tots els fronts imaginables, contundent, sostinguda en el temps i amb conseqüències. Qui, què i com. Tothom ho sap, que ningú es faci l’orni.
Salvi Pardàs
HGxInd
Nota: En David Calabuig ha comentat i glosat aquest escrit.
