La majoria de líders polítics de partits d’àmbit estatal parlen de la crisi catalana com d’un problema a solucionar. Però de quina crisi estem parlant?
Crisi en un país on s’està iniciant un procés d’independència pacífic, responsable i que té el suport d’una majoria creixent de la població?
O, crisi en un país on la separació dels poders no és clara, on s’empresona titellaires pel fet de manifestar opinions sense cap respecte a la llibertat d’expressió, on el poder s’afanya a protegir -aforant de manera gairebé permanent- personatges que haurien de ser jutjats per corrupció, on la majoria d’intel·lectuals segueixen de manera acrítica els dictats del poder i no qüestionen mai les injustícies que comet, on es jutja les persones que demanen votar, on es criminalitza les persones per les seves idees, on els polítics corruptes continuen al poder, on una part de la premsa actua seguint uns criteris molt allunyats de la imparcialitat, on hi ha mitjans de comunicació que insulten públicament personatges rellevants o sectors de la població sense que els passi res?
I així podríem continuar una bona estona.
Tot això sense parlar de la precarietat laboral, de l’empobriment i del patiment d’una gran part de la societat.
On és, doncs, la crisi real, senyors?
TERESA CALVERAS
HGxI
—————————-
Nota: també ha estat publicat aquest escrit al diari Ara
