No fa gaire que visc a Nou Barris i el primer que em va sobtar fou que a penes se sent parlar català al carrer.
A parer meu, hi ha tres factors que determinen aquest desequilibri lingüístic:
- Superioritat numèrica dels qui tenen el castellà com a primera llengua.
- Norma social no escrita segons la qual el castellà és la llengua prioritària en les interaccions socials.
- Manca d’implicació dels comerços a l’hora de fer servir la llengua pròpia del territori.Resultat?
El català esdevé marginal al barri, la llengua marcada, l’excepció.
Vull posar en relleu el tercer condicionant, el paper dels comerços, per la importància que crec que té i ho faré amb un exemple paradigmàtic: el supermercat Bon Preu.
Bon Preu és com una illa de normalitat lingüística a Nou Barris: els dependents s’adrecen a tothom per defecte en català i la megafonia, la retolació, l’etiquetatge és igualment respectuós amb la nostra cultura. Resultat? El català esdevé preponderant, la llengua no marcada, la normal. Entres a Bon Preu i, a diferència del que passa al barri, sents parlar català sense que et sorprengui.
Queda doncs demostrat que una política comercial respectuosa amb el català és competitiva, té gran capacitat per trencar dinàmiques de subordinació lingüística i contribueix decisivament al foment de l’ús social d’una llengua que, a aquestes altures, entén i podria parlar tothom. Bon Preu, tot un exemple per a la propera República catalana.
Salvi Pardàs Sunyer
HGxI
