Va arribar a la plaça de Sant Jaume aprofitant-se de les informacions falses contra Xavier Trias esbombades per les clavegueres de l’Estat espanyol. Va aconseguir estabilitat de govern pactant amb la casta socialista que ha manat, amb l’extinta ICV, a la majoria d’ajuntaments de Barcelona escollits democràticament.
Aquesta col·laboració ha durat fins fa quatre dies, quan ja no va poder seguir fent funambulisme entre la repressió del 155 (avalada pels socialistes) i la democràcia.
El fracàs de Catalunya en Comú el 21-D, amb una fugida de vots cap a Ciutadans, va provocar que la batllessa (a qui li agraden força les càmeres) es deixés veure molt poc durant els mesos posteriors. Fins dilluns, quan la sentència del cas Millet va fer-la sortir com un coet a posar-se davant els micròfons i reclamar responsabilitats polítiques a Puigdemont, Rull, Turull i Junts per Catalunya.
Recordem que el cas Palau s’arrossega als jutjats des del 2009 i que els fets delictius es van perpetrar durant els primers anys del segle actual. Del 2000 al 2009 a la Generalitat hi van manar: Pujol, Maragall i Montilla; a l’Ajuntament: Clos i Hereu.
Alcaldessa Colau, en comptes de fer populisme, fes autocrítica de les promeses electorals incomplertes i analitza els motius pels quals una part important dels vots van del teu partit a Ciutadans, d’una elecció a una altra.
Joan Xuriach Fusté
