Bel Zabala parla dintre seu, remou la conciència, sent impotència,
anhela allò més difícil, … i molt més en el seu article al diari vilaweb del 17.02.2017:
“No sé com deu ser de complicat haver de seguir els tràmits
burocràtics i complir totes les convencions internacionals per fer
efectiu un dret que se suposa universal com és el d’asil. M’ho puc
imaginar, d’acord.
Puc entendre que no tot és blanc o negre, i que no
deu ser tan fàcil fer salpar un vaixell o enlairar un avió per omplir-lo
de persones que busquen refugi i, un cop de tornada, donar-los-el. Sé
que sovint hi ha mans lligades i governants que les lliguen, posen
traves i destinen
la meitat dels fons per a refugiats a expulsions i CIE.
No sé com es
poden desobeir unes ordres injustes sense posar en risc tot de persones
que fugen de la mort i que tenen tant dret de viure amb dignitat com tu i
com jo. No ho sé, d’acord. Només sé que burocràcia i competències no
poden ser excusa ni motiu per a quedar-se de braços plegats, que plor i
laments de poc serveixen, ja ho deia el poeta… “
“… Per això sé que demà (18.02.2017) a les quatre de la tarda seré a la plaça d’Urquinaona de Barcelona….”
