Les matemàtiques son una ciència exacta i no fallen: els partits independentistes, facin els càlculs del dret o del revés no aconsegueixen la majoria absoluta al Parlament.
Junts diu que es veu en cor de fer els pactes necessaris per poder investir el president Puigdemont, però encara que Esquerra li doni els seus vots (cosa ben plausible encara que després a mitja legislatura parteixin peres), que la CUP també s’hi avingués i s’acceptés jugar amb AC, no sumen.
El PSC, com a mínim, s’ha d’abstenir i això ja és molt complicat. Pes més que Pedro Sánchez els necessiti a Madrid veig difícil que Salvador Illa s’avingui a renunciar a la presidència. És cert que si li manen des de dalt no tindrà més remei que empassar-se l’enrabiada, obeir ordres i deixar pas a Puigdemont.
Però han pensat els senyors de Junts les conseqüències que tindria entrar en aquesta aritmètica? El president de la Generalitat l’hauria posat Pedro Sánchez, no els vots de la gent, seria feudatari del “gobierno” i no tindria cap capacitat de maniobra. I han pensat com de decebuts quedaríem els independentistes? Si ara ja estem amb la moral molt baixa, imaginin com la tindríem amb un president imposat des de Madrid.
Tot i la malícia que fa no tenir al govern un partit independentista crec que el millor que poden fer és quedar-se a l’oposició i aprofitar aquests quatre anys per confegir entre tots una estratègia capaç d’il·lusionar-nos.
Si a les properes l’independentisme no es queda a casa tornarem a tenir majoria absoluta.
Gemma Cerezo
