“Això no és una entrevista; això és una conversa”. Els qui tingueu la sort de conèixer personalment en Leonci Petit estic segura que sereu capaços de llegir aquesta primera frase en la seva veu. Una veu convençuda i segura, tranquil·la, volgudament modesta però extremadament poderosa. Una veu carregada de riure, que es percep darrere de cada frase, però amb la solemnitat justa per ser escoltada pel més arrogant. La veu d’algú que sap, des de ben jove, què cal per fer-se respectar. Amb l’experiència nul·la d’algú que amb prou feines només sap fer bé una cosa —estimar aquest país—, espero agafar-me del tot a les seves paraules, i presentar-vos així una conversa brillant amb una eminència que ha sabut, amb una sinceritat brutal, destrossar el concepte d’eminències, i tornar-nos a tots només persones.
Leonci Petit: Em vaig adonar com a capellà que no volia ser de cap partit. Ja en tinc un, de partit, que és el de la gent. Amb aquest ja en tinc prou. No necessito més. Em sento molt lliure i no vull que em limitin. Simpaties, sí. Tot allò que he vist que era honrat m’ha agradat. Jo els deia, jo el que vull és fer persones honrades. Encara que siguin falangistes, que siguin el que vulguin! Però que siguin honrats. Que siguin persones. La resta no interessa.
En
Leonci Petit i Torner va néixer a Vilassar en una família que ja
desafiava llavors les classificacions. Carlins els uns, rojos els
altres, i l’avi de la confraria del Roser, desplomant-se en veure cremar
l’església que entre tots havien estimat. I malgrat l’hostilitat que
s’amaga darrere del “desafiament a la convenció”, la manera amb què en
Leonci s’ha desfet de les normes que l’encadenaven ha estat neta,
lliure, sincera.
Amb el cor a la mà i una gran sentència, brillant: “La
veritat és la realitat de les coses. Contra la realitat no s’hi pot
anar”.
En Leonci: en primer terme
la Matilde Climent, la companya d’en Leonci
i en Joan Xuriach, participant a l’entrevista
I
sí, darrere de la vida d’en Leonci es llegeix “veritat” en majúscules;
una mica com la metàfora d’Estellés al Coral Romput: veritats “que es
desfan com la cendra entre els dits / o fbé entre les paraules que es
diuen cada dia”. Veritats tossudes. Que no marxen mai. Explica així
l’experiència més dura a l’ajuntament de Vilassar, on va treballar de
molt jovenet, en una postguerra flamant. El dia en què la Guàrdia Civil
va entrar a l’ajuntament a buscar el responsable de la falsificació de
cartilles de racionament. A l’ajuntament no hi és l’alcalde. Ha deixat
en Leonci tot sol.
L.P.: A
l’ajuntament em tocava fer les targetes de racionament. Hi havia la
pugna entre l’oposició i l’alcalde de l’ajuntament, que era en Jaume
Planas, un home honrat. El volien fer fora. Allà a Vilassar hi ha
Torramar, on el doctor Folch es feia càrrec d’un centenar de
minusvàlids. Perquè aquella gent tingués més menjar vam inventar cent
cartilles de racionament amb noms figurats: era, és clar, per donar-los
més menjar. L’oposició ens va denunciar per corrupció, corrupció de
l’alcalde. I a mi que em deixen sol allà, a l’ajuntament. Havia jo de
contestar…
Clara Ballart: Quina por, no?!
L.P.: Por?
Gens! Per què? Em pregunten…“a ver si sabe estos nombres…”i jo dic
“Sí, sí, sí. Són nombres fictícios; pero que responden a esto.”. I els
ho vaig ensenyar. “Això és per això. Això no és per l’alcalde. Això és
pels minusvàlids”. Es va acabar l’assumpte però al cap d’un any a mi em
van fer fora… Vaig donar la cara per l’alcalde perquè era injust el
que li feien. La injustícia i la veritat m’han marcat. No podia acceptar
una cosa injusta. I encara m’està passant.
Deia abans que tot allò
que ha viscut està imprès de veritat, però em deixava, de segur, el més
important: imprès també d’una gran humanitat.
A
part de fer-se capellà i estudiar Teologia, en Leonci Petit és advocat i
ha fet, també, la carrera de Filosofia. Mai no ha deixat d’estudiar.
Però com diu al seu llibre (La veu d’un sacerdot casat. Testimoniatge)
i ratifica amb la seva vida, “manar i governar és servir”. En discutir
l’autoritat del capellà, o d’un treballador de l’ajuntament, o de
l’administrador d’una fàbrica tèxtil (tots tres papers els duu sempre al
damunt), en Leonci relativitza així la dosi d’autoritat.
L. P.: Política
en fem tots. Política de país, d’estimar la gent. No de la imposició,
sinó d’allò que surt. Anar contra natura no s’hi pot anar. Cal connectar
amb la gent. És com ara, amb el procés. No és una cosa d’aquest partit o
de l’altre. Ve de la gent, de tota aquesta gent.
Ve
de la gent. La gent. També va ser la gent la que el va dur al seminari.
En Joan Xuriach li pregunta per l’església d’aquells anys, la que
l’acull.
Joan Xuriach: Quan
vas entrar al seminari tenies vint anys, l’any 49. Si no la postguerra
més dura, la postguerra. A banda de la vocació que tenies, tu creus que
entrant en una església que porta el dictador sóta pal·li la canviaràs?
Amb quins ànims hi entres?
vam veure una església dominada. No ens agradava allò que es feia. Però
una cosa és el que fa la jerarquia i una altra és la convicció i la
vocació. I aleshores vèiem que ser capellà és un servei, per estar amb
la gent, per ajudar la gent: tot això és el que vèiem! Però aleshores
això porta un xoc entre allò que sentim i el que se’ns imposa. Nosaltres
som dels capellans de la manifestació de l’any 66 a la via Laietana,
quan ens van atonyinar, perquè vam acabar amb el nacionalcatolicisme.
Bé, vam acabar… Encara no s’ha acabat, però vam aixecar la veu i allò
va ser un daltabaix. Nosaltres ja demanàvem un canvi a l’església i fins
que no ve el Concili Vaticà II nosaltres no ho vam posar en pràctica.
Vam posar al dia les parròquies, calia connectar amb la joventut… Als
bisbes això no els agradava massa, perquè érem capellans progressistes. I
ens perjudicaven. I van buscar totes les maneres de fer-nos plegar. Al
Roser els falangistes van voler-me cremar el cau…
El
compromís amb la humanitat i la veritat van fer que en Leonci amb tants
altres capellans se secularitzessin després d’escenes de persecució
(per què buscar-li un altre nom) com la que va viure al Roser, el dia en
què un feligrès li diu que li vénen a gravar els sermons. La seva
reacció torna a ser contundent i clara.
L.P. Políticament
com a capellà ja escrivia algunes cartes que no em publicaven, llavors
ja vaig quedar fitxat. Fins i tot m’intervenien el telèfon! Llavors jo
era capellà al Roser i ja em volien tancar al jutjat de guàrdia per fer
misses en català. Ens venien a gravar els sermons i la gent m’ho
explicava. ‘Miri que li estan gravant els sermons’. Un dia tocava el
sermó sobre el fragment de “l’allò que es del Cèsar per al Cèsar”. Vam
fer les lectures. En acabar-les, dic: “Avui no predicaré. Avui no
predicaré perquè em penso que l’Evangeli és prou clar. Dóna al Cèsar el
que és del Cèsar …. perquè sé que m’estan gravant el sermó i no sé per
què”. I només dic això se m’aixequen, foten el camp i allà tota
l’església es gira! Ja està dit tot… Em penso que encara continuo
fitxat.
La
Via Laietana l’any seixanta-sis. Capellans catalans protestant per allò
que era seu. Unes idees, un país, sobretot una gent. La nostra gent.
L.P.: “Qué
habéis hecho?”, ens van preguntar. Alguns ens vam explicar. Si vostès
fan de bisbes, nosaltres farem de capellans. Però com que vostès no fan
de bisbes, ho hem de fer nosaltres. I si vostès no denuncien el que han
de denunciar…
J.X.:.. la tortura policial…
LP: … llavors ho farem nosaltres. Ho farem nosaltres.
Les
paraules d’un bisbe enfadat semblen perseguir-nos a tots. La veu
d’Espanya que ens agafa pel coll de la camisa. Qué habéis hecho, qué
habéis hecho, qué habéis hecho… Una sola resposta, molt tranquil·la.
Ho farem nosaltres.
—————————-
Fi de la primera part de l’entrevista. Continua en aquest enllaç
Ha participar en l’entrevista: Joan Xuriach
Clara Ballart
HGxI
Agraïments al Leonci per contribuir a millorar el País i als entrevistadors per la bona idea de fer-ho públic.