És ben estrany trobar una persona amb les idees absolutament clares. I no ens
creuríem el qui ens assegurés que aquesta persona, a més, s’ajusta exactament a allò que
diu, pensa i desitja. Doncs bé, en Joan és aquesta persona, el paradigma impossible,
l’idealista incansable. La seva resolució contagiosa, el seu independentisme forjat durant
anys i, sobretot, la seva seguretat són admirables.
Però el que sorprèn més d’aquest
catalanista convençudíssim és que, com afirma ell mateix, “nosaltres no volem sortir a la
foto; nosaltres volem ser independents i ja està”. Aquesta tranquil·litat amb què accepta
l’anonimat és, sens dubte, la seva manera de ser lliure. Quan li pregunto què és el que
valora més a favor de la independència respon que “una sola cosa, ser lliure. Ser lliure és
el que em pesa més. La llibertat ho és tot”. La convicció ferma, en els temps que corren, és
decididament un tresor, i en Joan, des de Reagrupament en els seus inicis i després a
l’Assemblea, s’ha convertit en un convençut en tots els moments de la seva vida: a la
feina, a peu de carrer a les parades de l’ANC, als diaris, escrivint-hi setmanalment. Fins i
tot les seves camises queden esquitxades de color, cada dia, amb una xapa
independentista. Rebaixant el to solemne d’aquesta presentació, tots diríem que “allà on
va, triomfa”. I si li pregunto per la recepta d’aquest èxit, d’aquesta ataràxia combativa,
em diu que “ja ha deixat el lliri al gerro”. Els catalans que encara duem el lliri a la mà
quedem advertits: fins que no deixem anar aquest lliri, no farem res.
Des de quan et consideres independentista? Va ser una decisió difícil passar a
ser actiu?
Va ser una decisió fàcil, jo m’he sentit català des de sempre. La meva mare
em va imbuir molt, ella venia d’una família republicana, de petita burgesia, ella
m’ensenyava català. De fet des de sempre m’he sentit català, mai no m’he sentit res més.
Tot allò espanyol sempre ho he trobat forçat, imposat per la força, evidentment, i quan se
m’ha etiquetat d’espanyol sempre m’he sentit incòmode. Jo no hi tinc res a veure.
Aleshores considero que sóc català des de sempre, he fet de català resistent durant molt
temps, com molta gent, i hi va haver un moment, el 2007 més o menys, que vaig dir-me:
“ara estic fort per dedicar-me a fer-ho, a treballar”.
M’explica que després de prendre aquesta decisió, d’arremangar-se i posar-s’hi, el març
del 2009 va anar a Brussel·les, a la manifestació dels “Deu mil a Brussel·les per
l’Autodeterminació de la Nació Catalana”. Possiblement per molts un dels moments en
què tot va començar. Pregunto què va passar a partir de llavors.
“Nosaltres no volem sortir
a cap foto, nosaltres volem
ser independents i ja està”
Sóc a l’Assemblea des dels principis. Jo estava a Reagrupament, que va ser una cosa
una mica semblant a l’Assemblea però molt més reduït, era una associació que tenia dos
pals de paller: independència i regeneració democràtica. A mi, com que sempre he exercit
el catalanisme com a llop estepari, no he estat mai de cap partit ni res, aquella associació
m’interessava. En aquells moments érem un vint per cent, vint-i- cinc que volíem la
independència. Jo feia una tasca (i la segueixo fent) dins dels àmbits en què jo em movia:
grups de companys, a la feina… vaig marxar de Reagrupament quan es van convertir en un
partit polític. L’ANC va ser per fi un lloc de trobada per a tots aquells que volíem la
independència. Malgrat que hi ha dissensions dins (és lògic, som molta gent), fins i tot
s’han portat les coses millor del que jo em pensava. La creació de l’Assemblea és modèlica.
Tres grans personatges que decideixen reeditar sense ser el mateix l’Assemblea catalana de
la transició, però com que el catalanisme sempre han estat petites tribus enfrontades, sang
i fetge, amb tots els egos, jo-sóc- més-pur-que-tu, van començar a contactar amb gent i els
van posar en contacte sense que sabessin qui era qui. I crec que l’Assemblea amb el temps
més o menys és el mateix, però els partits polítics hi han pres posicions més clares que en
els inicis. Tot i així el que és la base, els de peu de carrer ho tenim tots molt clar.
Nosaltres no volem sortir a cap foto, nosaltres volem ser independents i ja està.
I ara què fas i què has fet amb l’Assemblea?
Ara mateix escric, perquè m’hi dedico setmanalment, però durant aquests anys també he
fet moltes coses al carrer; en la campanya “Signa un vot per la independència”, que cada
dilluns a la tarda durant un any ens posàvem a la plaça Alfons X; la Via Catalana, voluntari
a la doble V baixa… I sobretot fer proselitisme a favor de l’Assemblea. Però qualsevol cosa
que fas és política. Amb el diari que compro ja estic fent política. Jo sóc del Barça també
per política. La primera vegada que vaig veure una senyera en públic va ser al camp del
Barça.
Ja fa anys que en Joan escriu als diaris, però no podria haver començat de pitjor
manera. Després de la seva primera carta publicada a El Periódico, (“una carta que
tocava l’església, la monarquia, l’exèrcit… Tot el que emprenya un fatxa!”), va rebre a
casa una carta anònima manuscrita plena d’insults i intimidacions que l’únic que no
tenia era una amenaça explícita de mort. Per això els Mossos només van poder prendre’n
nota, i no actuar. Ell, però, assumeix el risc amb la frase “Gramsci deia que viure és
prendre partit”.
M’interesso per una de les paraules que en Joan utilitza amb més tranquil·litat:
“Proselitisme”. Té massa connotacions d’adoctrinament i religió per creure’m que en fa.
“Quan jo parlava de la
independència el 2008 la
gent em mirava com
dient ‘aquest tio està sonat'”
Sempre reivindico les meves idees. Me n’he cansat, de rebre. I aleshores sense
faltar el respecte als altres, jo em reivindico. A la feina sobretot, des de finals del 2008,
m’ho vaig proposar. Jo vaig començar amb dues persones més que fèiem proselitisme… Bé,
proselitisme. Respecto la intimitat de tothom, no ataco, simplement si estàs a la cafetera i
estàs prenent un cafè amb els companys, i surt el graciós que fa un acudit masclista, o amb
el tema català, fa anys no el reia i em molestava, però ara no me les callo. Quan es diuen
coses que són mentida, jo salto i les contesto. Això per mi és fer proselitisme. No em cansa
fer-ho, gens, ho tinc interioritzat i crec que és el que he de fer. Des de fa anys que he decidit
que el que vull fer, ho faig. M’ha costat, eh, molts anys. Però ara vull fer-ho així. Tot va
començar amb l’Eurocopa del 2008 que va guanyar Espanya, on un grup que segueixen el
futbol, com jo em van preguntar “Oye, Joan, no estàs content?”. Dic “No”. Es van quedar
glaçats. Jo fins llavors feia el políticament correcte: “Sí. Està bé…”. Però llavors no. “No
jugava la meva”, vaig dir-los. I recordo que es van emprenyar amb mi per això, a un
d’aquells companys li envio informació cada dia al matí, com a uns altres trenta més. A poc
a poc la gent ho ha anat veient. Al principi em tenien com un radical perillós!
Quan jo parlava a la cafetera de la independència de Catalunya l’any 2008 la
gent em mirava com “aquest tio com a mínim està sonat”. I ara els que estan a
favor i els que estan en contra ho tenen com un tema quotidià. O sigui, es pot parlar de la
independència. Ja és una cosa natural.
 |
| En Joan davant de la pàgina de diari que celebra la proclamació de la República Catalana per Macià, tota una inspiració |
Com és per a tu la independència? Fi o Mitjà?
La independència és una cosa provisional. Quan arribem a ser lliures jo ja no
seré independentista. Català jo ho he sigut sempre i ho seguiré sent. Si et sents català vols
viure com a tal en el teu país, i ser lliure. I jo ara em sento colonitzat, amb unes formes més
dissimulades del que són les colònies típiques i clàssiques, però em sento colonitzat. Sé que
ens costarà molt, i no sóc tan optimista com altres anys, com en altres moments d’aquests
quatre anys, perquè quan hem portat la societat civil al procés, la cosa ha anat molt més
ràpida. I ara amb els partits polítics es complica una mica tot. Per molt que l’objectiu sigui
el mateix, contínuament estàs veient que entre ells es donen cops de colze per col·locar-se
el millor possible a la fotografia final, o posant la revolució social per sobre de la llibertat, i
això és impossible. Primer ser lliure i després canviar totes les altres coses.
I quin és el següent pas?
Crec que hem d’anar a fets consumats. No podem anar presentant recursos a
un tribunal constitucional que no ens representa a nosaltres. Ja no podem estar pendents
del que ens diguin d’allà i anar tirant. Ho aconseguirem, perquè si no ho aconseguíssim,
aquí quedaria encallada una situació que pot durar molts anys, però molts.
Hi haurà referèndum?
Si al final es fa un referèndum vinculant i perdem, jo ho acceptaré com a
demòcrata. Però l’endemà tornaré a fer proselitisme per intentar tornar a guanyar el
referèndum al cap de quatre o cinc anys. Això ho tinc clar. Però mentre no hi hagi
referèndum, que no n’hi haurà, perquè ningú vol fer-lo i els altres ho diuen amb la boca
petita, jo aniré tirant pel dret. Fent polítiques, no em diguis d’on traurem els diners, no ho
sé, però fent polítiques socials ja, que la gent ho vegi. Convencerem els indecisos quan
vegin que aquí les coses es faran millor que a Espanya. Que vegin que no serà un perill per
ells, podran viure igual o millor. Fets consumats. Lleis socialment potents. Acabar amb la
impunitat de la mala praxi, amb la corrupció. No es pot acabar amb la corrupció perquè és
impossible, però sí amb la impunitat. Així els convencerem.
“Si una part d’aquest 48%
se’n va per sentir cants de
sirena que tothom ja sap
que són falsos no mereixem
ser independents”
Com sempre, en Joan està tan segur que sembla que la independència estigui
guanyada. Li pregunto si ho creu així.
Amb els 150.000 vots de la gent que treballa a fora, el vot per correu, només amb
cent mil vots més, ja passem al cinquanta per cent. Crec que aquest 48% el tenim i el
tindrem. Si una part d’aquest 48% se’n va per sentir cants de sirena que tothom
ja sap que són falsos no mereixem ser independents. Podemos ha insistit amb el
referèndum (que és impossible legalment) sense dir que Catalunya té dret a
l’autodeterminació com qualsevol poble. Això és el que s’ha de dir si el partit és d’esquerres
i progressista. Si t’enganyen una vegada és culpa de qui t’ha enganyat. Si
t’enganyen dues vegades és culpa teva. És un proverbi xinès.
M’interessa preguntar-li pels catalanistes que voten Podemos, atrets per aquesta
promesa llaminera d’un referèndum.
Això per a mi és incomprensible. El PSC ja ha perdut tota la identitat catalanista
perquè la gent que se’n sentia ja ha marxat, i aleshores s’han quedat amb una identitat
espanyolista molt clara. Però Iniciativa sí que ha fet una política que tant que criticaven
Convergència (i eren criticables), ells han seguit fent el peix al cove tota la vida. Em sembla
que són uns progressistes revolucionaris de saló…
…d’àtic!
…d’àtic dúplex amb vistes al mar, amb una copa de vi blanc a la mà. Doncs són
una mica així. Els agrada el debat aquest, són gent culta i preparada, però que no volen
anar molt més enllà del primer capítol del seu programa polític. Han fet moltes renúncies a
nivell social, tenen moltes contradiccions internes. Però una persona que es considera
catalanista, crec que ja han passat molts anys perquè se n’hagi adonat de tot això. Si no se
n’ha adonat… Home!
Com era d’esperar, en Joan no cau en cap clixé. Sobre “pàtria” diu que “com que
l’han utilitzat molt els règims feixistes em repel·leix una mica”. I si li pregunto per quins
són els seus mites, llegendes de la història del país, em corregeix. “Personatges cabdals”.
Els personatges que per mi són cabdals perquè van ser atacats per totes bandes,
des de la dreta, des de l’esquerra i des del catalanisme del peix al cove, són el Xirinacs, el
Pedrolo i l’Ovidi Montllor. Són tres persones que no cedien i no es van deixar comprar per
res. A Pedrolo, que es considerava marxista, una vegada li van preguntar si era abans socialista que
independentista, i ell va dir que era independentista perquè era socialista. Ell considerava
que un socialista és una persona que abans de tot defensa la llibertat de tots els altres, per
tant la lliure determinació. Calvo Sotelo, president del govern espanyol després de Suárez,
una de les coses que va dir va ser aquesta, que “hemos de fomentar aún más la emigración
de gentes de habla castellana a Catalunya para diluir su identidad (españolizar)”. Això està
escrit. Tires d’hemeroteca i ho trobes. I ho va dir en democràcia! Vull dir que els que s’han
escandalitzat amb el manifest Koine són uns fariseus, ja ho poso a la carta; uns hipòcrites.
“Hem passat d’una
dictadura a una democràcia
—no s’ho creu ningú”
I Xirinacs?
Admiro la gent que no es deixa subornar. Recordo que el Xirinacs va sortir escollit
al Senat, i va ser l’únic de tots els partits polítics que va dir que la constitució no valia per a
res. Va ser l’únic que va presentar esmenes a la constitució, i se li’n fotien a la cara. Es va
editar un llibre amb el seu paquet d’esmenes a la constitució. Ell ja veia que allò era un
reforç de la unidad de España indivisible, i els altres també ho veien! Els era incòmode,
Xirinacs. Els interessava fer la Modélica Transición Española, frase fantàstica! Ni una gota
de sang (van matar uns quants advocats a Atocha però això no té cap mena d’importància
perquè eren rojos). No va morir ningú d’extrema dreta, i escolta, ja està, ràpid. Hem
passat d’una dictadura a una democràcia —no s’ho creu ningú—, i Montllor no
va empassar-s’ho, Pedrolo tampoc i Xirinacs tampoc.
Per acabar li pregunto quina ha estat la gran victòria de l’Assemblea fins ara.
Primer, treure un partit central i dominant al país com Convergència del
possibilisme i les negociacions amb Madrid i decantar-lo cap a l’independentisme. I
després la Via Catalana. El fet de donar la mà a una persona que no coneixes en un
ambient lúdic, festiu i pacífic. Estàvem al costat d’un home que tenia uns setanta anys. El
dia abans li havien fet quimioteràpia. Va anar de Figueres a la Jonquera, on vam estar
nosaltres. Després de passar la “quimio” d’un càncer de pit, el dia següent, aquell home
estava allà, assegut en una cadira plegable al mig de la N-II. Això ho admiro. I em sap greu
que això s’allargui per tota aquesta gent.
Quin és el missatge que enviaries a tothom que encara no participa en
l’Assemblea?
El que dic normalment és que volent la independència no n’hi ha prou. Anant a
votar un cop cada quatre anys no n’hi ha prou. Anant un cop l’any a la diada (que ens ho
passem molt bé), tampoc n’hi ha prou. Aconseguir la independència d’un país, marxar de
l’estat espanyol no és fàcil, no tot és festa, ni xerinola. No. S’ha de treballar, pica pedra i dia a dia.
Em pregunto en quin moment el Joan va passar a ser com el coneixem. Quan va
fer aquest canvi en què tot esdevé clar, i el camí, les decisions que pren, ja són tan fàcils.
Des de quan és fàcil, per a en Joan, ser consistent. Potser va ser quan va veure la primera
senyera al camp del Barça, als catorze anys. O potser abans, quan de sobte, a la
Monumental de la mà de l’avi aficionat als toros, va adonar-se que l’animal patia. Potser
va ser a Ronda, quan va ser present al primer alçament de la bandera andalusa després
dels anys de franquisme, amb la plaça de l’ajuntament buida. Potser va ser a Brussel·les,
en aquell viatge llampec per reclamar sobirania quan ningú coneixia gaire bé el
significat de la paraula. Potser va ser després de rebre la carta d’amenaça perquè deixés
d’escriure als diaris a favor d’una utopia. Potser va ser quan va dir als seus companys de
feina que ell no celebrava la victòria de “La Roja” més que una victòria estoniana. Potser,
de fet, és tot una mica més senzill. A la porta d’entrada de casa seva hi ha penjada la
portada original del diari La Publicitat del 14 d’abril de 1931 que celebra que “La
sobirania nacional ha triomfat; Francesc Macià ha proclamat la República
Catalana”. Potser tot és això. En Joan Xuriach fa molts anys que ja viu a la
República Catalana. El subtítol ens ho aclareix tot: “Entusiasme
indescriptible a tot arreu. No hi ha notícia de cap incident”. És clar que no.
Clara Ballart
Llegiu totes les entrevistes de la sèrie “Les cares de l’Assemblea” d’Horta-Guinardó per la Independència
