15 de juliol de 2021
La travessa per la llibertat
Decidim acompanyar al Jordi Turull en la seva marxa per la llibertat. Ha sortit de Portbou i amb catorze etapes arribarà a Arnes, al sud del país. Demà, dijous, surt de Vic i arriba a Santa Maria de l’Estany. Busquem la ruta i planifiquem. La sortida de Vic és a les set del matí, ben d’hora, perquè son 22 kilòmetres de recorregut amb un desnivell positiu de 500 metres a la part final de l’etapa. Com que no sabem si hi ha servei de bus per tornar a Vic decidim ajuntar-nos hi a la sortida de Santa Eulàlia de Riuprimer, a mitja travessa. Deixem el vehicle i busquem l’indicador del GR 151, la ruta de l’Abat Oliva que uneix els monestirs de Montserrat i de Sant Martí del Canigó i és al mateix temps el camí Sant de Jaume. El nostre és un país de pas, de barreja de cultures i de llengües. Avui, en ple segle 21, la travessa per la LLIBERTAT és iniciativa d’un polític pres castigat per ser fidel al mandat del poble.
Mentre esperem asseguts al marge d’un camp segat sentim les veus dels qui encapçalen la marxa. Son un parell de dones que van al seu ritme.
– Bon dia!
– Bon dia.
-Sou de la marxa?
– Sí, però anem avançades doncs el nostre caminar és pausat i preferim anar al nostre ritme i ja ens encalçareu més tard .
Força minuts desprès arriba el gruix de la gent, a pas alegre, amb grups petits que xerren, d’altres van sols, d’altres canten. Ens saludem i ens sumem a la corrua de forma natural com si fóssim de la família com si ja ens haguéssim conegut. Som del mateix cabdal. Pregunto per en Turull: ja ha passat! És tant discret, l’home, que has de mirar un per un per trobar-lo. Sí va força davant parlant amb una persona.
El camí, ample, s’enfila per mig d’un bosc de roures i alzines de manera constant i l’esforç es va notant. Portem quasi dos hores de pujada i la comitiva s’allarga doncs cadascú va al seu pas. Arribem a dalt de la carena i a partir d’aquí tot fa baixada fins a L’Estany. Fem una aturada llarga per menjar i veure i esperar els que s’han quedat enredera. Mentre esperem, un caminat treu un flabiol i comença tocar cançons populars. Un, que deu ser corredor de muntanya, se’n va corrent desfent el camí per veure si hi ha gent per arribar. En Turull ens diu que els esperarem a tots. Vol que arribem plegats a la meta. Quan finalment arriben, alguns que fa estona que estan drets amb la motxilles a l’esquena fan el gest de marxar. En Jordi diu: home! Si els hem esperat fins ara ens quedarem fins que reposin una estona. I així és. Tots plegats iniciem la baixada on ens anirem trobant gent de l’Estany que ens venen a rebre, famílies i nens. Finalment arribem a l’entrada del poble, ens fem una foto de grup.
Desprès de fer un mos i descansar a redós del magnífica àbsida de Santa Maria de l’Estany, la Roser i jo iniciem el camí de tornada. El cansament es nota i anem caminat en silenci mentre els pensament i les sensacions es sedimenten al nostre interior. Una experiència més que ens fa forts i que ens ajuda a mantenir-nos ferms sabent-nos acompanyats per tants anònims. L’experiència d’avui és una metàfora. Un únic objectiu, un camí ample on hi cabem tots, costerut, que demana un esforç constant. Un camí ample on tothom hi cap, sense condicions, sense preguntes, tan sols caminar per la llibertat. Moments d’espera dels que van més lents, més a poc a poc, moments per que els que tenen pressa, els que estan més forts, els més preparats, esperin pacientment l’arribada dels que tot i sortir abans encara caminen……………
Barcelona, 21 de juliol
Alfons Carreras
