Avui, 14.09.2018, Aamer Anwar és estrevistat a Vilaweb. Una entrevista imprescindible de llegir, par a reflexionar-hi, i després seguir amb fermesa i convició el nostre camí cap a la República.Aquí transcrivim l’entrevista:
“Una
de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze
de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud:
‘No caminareu mai tots sols!’ Anwar va pronunciar un dels discursos més potents
de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme
popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la
maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit
comú que han aplicat alguns jutges europeus. És un cas de persecució
política, diu Anwar, i per això s’ha de combatre tan judicialment com
políticament. Si es deixa tot en mans dels procediments judicials
estarem perduts, afegeix. I demana als polítics catalans que prenguin
decisions valentes. Perquè, si no, l’estat espanyol aconseguirà allò que
pretén: que esperem, esperem, esperem…
—Com us vau sentir al damunt de l’escenari de la Diada davant aquella multitud?
—Pujar a l’escenari em va fer sentir humil. Tenia ganes de plorar. Era
una sensació increïble, sabent que hi havia un milió de persones. Veient
en la cara de la gent l’alegria, l’esperança. Em vaig sentir molt
honorat quan em van demanar de ser allà com a advocat de Clara Ponsatí
per a començar els discursos. No havia tingut mai una experiència com
aquella. No vaig parlar solament sobre els exiliats o els presos
polítics, perquè és un cas que afecta tothom. Hi ha milers de persones
afectades per això que passa, hi ha gent que ha perdut la feina, que és
investigada. Què vaig sentir? No sé com explicar-ho. Vaig sentir que era
a punt de plorar, de plorar de joia veient aquella gent.
—Una trampa?
—Per a mi Espanya té un passat similar al del Regne Unit. Perquè els
britànics també van tenir un imperi. I la política dels colonialistes
sempre va ser dividir i manar: conquerir l’Índia dividint la població,
els musulmans, els sikhs, els hindús… Van fer això mateix a l’Àfrhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qica, i a
l’Amèrica Llatina Espanya també ho va fer. I és això que han fet. Quan
diuen que volien decapitar el govern català, liquidar-lo, volien dir
decapitar el poble català i silenciar qualsevol veu que en parlés
favorablement. Han fet molt bona feina aquest temps parant-vos aquesta
trampa. Perquè tot s’enfoca sobre què s’haurà de fer en el judici, amb
els exiliats. I mentrestant ningú no es preocupa de què passa al país.
Han traslladat els presos a Catalunya. I quan dieu, per exemple,
‘llibertat presos polítics’, Espanya us pot dir: vosaltres en teniu les
claus. Els funcionaris de presons són a les ordres del govern català. Hi
ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les
conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O
bé aconseguir la independència. Hi ha la tercera opció, que és
comprensible, perquè la gent està preocupada sobre si Espanya ens
escoltarà, si permetrà un referèndum, si negociarà… Espanya vol això,
perquè així perd temps. Esperar les sentències del judici. Per què
esperar les sentències, si no acceptem el sistema judicial espanyol? Si
no esperem l’autorització de l’estat espanyol, per què els esperem per a
prendre una decisió? Això és una trampa. Perquè si el govern català
decidís d’alliberar els presos és clar que tindria conseqüències. I si
s’avança cap a la independència és clar que tindràhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Q conseqüències. La
qüestió és que Espanya no pensa que hagi de passar res d’això, i que pot
aguantar un any més, dos anys més, tres anys… I aquest procés és el que
han fet tots els règims colonials: dividir i manar. Veig com els
independentistes es barallen, quan llegeixo els diaris: la gent
discutint, dient s’hauria de fer això, o s’hauria de fer allò… La unitat
es comença a trencar, i això és una tàctica deliberada de l’estat
espanyol, que vol ajornar, ajornar i ajornar.
—Fins i tot hi va haver alguna il·lusió amb Pedro Sánchez.
—Tant si són d’esquerres com de dretes, quan els arriba la qüestió de
Catalunya segueixen els passos que va marcar Franco, i la unitat
d’Espanya passa davant. I les condicions només les poden fer canviar els
catalans. Això vol dir que els polítics han de fer els passos que tenen
unes conseqüències. No hi ha cap més opció. No hi ha cap país en el món
que ho hagi fet fàcilment. La gent sempre ha hagut de lluitar. Per a
mi, el mandat per als partits polítics, el govern o el parlament no ha
de venir d’Espanya. No és dhttps://www.youtube.com/watch?v=OdeBcZMWO6Qemanant permís a Espanya. El permís ha de
venir de la gent, del poder de la gent. Tota aquella gent de la Diada no
volia manifestar-se i després simplement anar a casa. Volen que passi
alguna cosa. Ho vaig percebre en la gentada. Volen anar un pas més
enllà, no volen romandre en la mateixa situació.
—El judici no
trigarà a començar. Quan hi hagi condemnes, què caldrà fer judicialment
per als presos, a part del que es pugui fer políticament?
—És que no
pots desconnectar la qüestió política de la judicial. Perquè la
justícia en aquest país és política. Hi ha gent que espera que comenci
el judici i després desplegaran una estratègia. Però si esperen que el
judici comenci serà massa tard. La responsabilitat no recau en els
advocats. Si saps que seran condemnats, quina lluita faràs? Del Tribunal
Europeu de Drets Humans em preocupa que, si bé és cert que tenim un bon
cas per a anar-hi, seran dos, tres, quatre anys d’embolic judicial. I
què passarà mentrestant amb Catalunya? La gent es demanarà: i nosaltres
què? Ha de ser una combinació de feina als tribunals i de política. Per
això l’estratègia desplegada per Gonzalo Boye ha estat immensa. És un
home d’un gran coratge. I sap veure quan un estat és bel·ligerant i quan
els advocats són l’última línia de defensa entre l’estat i la gent. Per
això ara ataquen Gonzalo Boye; uns atacs que li vénen del col·legi
d’advocats, dels mitjans. Què vindrà després? Ficar-lo a la presó? És un
moment molt perillós. Espanya ha de decidir si entra al segle XXI com
una democràcia o vol ser recordada com l’estat franquista del segle XXI.
És un moment perillós perquè qualsevol ajornament és un ajornament per a
Catalunya, per als presos polítics i per als exiliats. Concentrar-ho
tot als tribunals significa donar més temps a Espanya.
—I què hi poden fer els polítics, doncs?
—Han de prendre decisions valentes que tenen conseqüències. Entenc
perfectament les que té deixar anar els presos, que això pot portar al
tancament del parlament. Però de vegades has de prendre decisions en nom
de la justícia que tenen conseqüències.
—Voleu dir que el govern català hauria de fer això, hauria d’alliberar els presos?
—És complicat per al govern català, perquè dius ‘llibertat presos polítics’ i alhora en tens les claus.
—Seria una bona decisió?
—Si el parlament, si el govern català amb el mandat popular per la
independència pensa que Espanya no té raó, pensa que és criminal de
tenir tancats els presos polítics, si ho penses no hi ha cap necessitat
de preguntar-se si els presoners haurien de ser alliberats. Aquesta és
la resposta. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És
impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge. La
qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre?
Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací
a dos anys? Això vol Espanya: que espereu.”
Veieu també el seu discurs a la Diada:
