El diumenge, quan veia les imatges que ens anaven passant pels mòbils (el meu col·legi va ser un dels que es va alliberar de visites no desitjades), em va semblar que tornava a la meva joventut quan corríem davant dels grisos. Estava ben convençuda que mai més es repetirien les escenes de violència que vivíem als anys seixanta; és evident que anava errada.
Aleshores Corríem al costat dels companys de Comissions Obreres, del Partit Socialista, del Partit Comunista, i d’altres associacions que lluitaven per la llibertat i que, malgrat la repressió del règim, aconseguien subsistir en la clandestinitat. Admiràvem aquells companys, s’hi jugaven molt estant afiliats a aquests partits, només per això podien anar a la presó i patir maltractaments.
Un dels seus líders més carismàtics era Felipe González, àlies Isidoro, que havia d’amagar la seva identitat per escapolir-se de la persecució policial. On són ara aquells companys? Com és que els veiem alineats amb els opressors en lloc de trobar-los corrent al nostre costat?
Sé per pròpia experiència que el caràcter es tempera amb l’edat, que els anys minven la rauxa de la joventut però els principis, les creences de soca arrel no canvien amb el temps. Ara poso en dubte que aquells nostres herois de fa cinquanta anys haguessin existit mai.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxI
——————————-
Llegeix també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d’aquests dies:
- Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz
Anima’t a compartir la teva experiència d’aquests dies i envia’ns un escrit per a publicar-lo
Ajuda a difondre aquest article fent ús de les icones que trobes aquí sota
