Dies ençà, els mitjans de comunicació catalans afegien llenya a la foguera de la
fragmentació de l’independentisme fent-se ressò de la llista cívica proposada per un
conglomerat de cinc col·lectius anomenat “Acord per la Independència”. Qualsevol
excusa és bona per desllorigar un vell Volkgeist que oscil·la al voltant de dos tòtems ben
coneguts: el catastrofisme de qui pensa que mai assolirà els seus objectius i
l’excepcionalisme versió catalana i pessimista de qui creu que el que ens passa als
catalans i catalanes són desgràcies úniques i irrepetibles. Però la història ni és catastròfica
ni és excepcional, de fet, és més comuna del que hom podria considerar.
Com a comunitat nacional, Catalunya no pateix res estrany que no hagi tingut
reproductibilitat en cap altre col·lectiu humà en el passat. La desavinença interior és un
fenomen polític arrelat en la gestió de la res publica. Si bé això és cert, també ho és que
afeblits i dividits, en temps d’amenaces externes, la capacitat de defensa es torna minsa.
Atribueixen a Mark Twain el dir que la història malgrat no repetir-se, rima. Tanmateix,
aquests versos no es compondran amb el domini dels Plantagenet des del mur d’Adrià als
Pirineus un cop superat el període de l’anarquia anglesa; tampoc amb el procés
d’unificació italià amb Roma com a capital el 1871 després de segles d’animositat
intrapeninsular i de submissió a potències estrangeres; ni tan sols, ja a casa nostra,
l’expansió catalanoaragonesa a Mallorca i València del segle XIII un cop Jaume I
gestionà la discrepància nobiliària encimbellada en l’incident de Pedro d’Ahones. La
comparativa escollida en aquest article, i espero que el lector entengui el motiu de
l’elecció en acabar, ens retrotrau a l’Antiguitat clàssica.
Dècades abans d’esdevenir la cultura més prominent del món antic i d’impulsar la mateixa
llengua com a lingua franca interregional, la Grècia prehel·lènica es trobava sota una
amenaça existencial: l’expansionisme de l’imperi persa. Les diverses polis gregues, sigui
al Congreso o a la Diputació, maldaven per pactar amb els medes aliances que els dotessin
avantatges en les seves pugnes amb altres polis gregues. Tot i els nombrosos episodis de
topades entre grecs i perses en forma de guerres mèdiques, aquells oblidaren el risc
d’assimilació i anihilació en detriment d’unes rivalitats locals que cercaven regir les
despulles que quedarien un cop l’Imperi persa pretengués iniciar una nova ofensiva a la
península balcànica.
No va ser fins a la primavera de l’any 337 aC que les advocacions d’Isòcrates per a una
unió panhel·lènica van ser escoltades. Llavors, a Corint es van establir els termes de pau
per a tota la comunitat grega, amb l’excepció d’Esparta qui va desdenyar afegir-s’hi. Es
va configurar el koinon synedrion (que podríem traduir com una mena de consell comú)
i una comandància guiada per un Hegemon qui hauria de ser el comandant en cap de la
campanya de tots els grecs contra l’enemic comú. I com s’acostuma a dir, la resta és
història. La unitat estratègica, operativa i de mitjans va suposar el final de la dinastia
aquemènida.
Amb tot, no hem de fer escarafalls ni caure en un cap mena de derrotisme, però si ser
conscients de la necessitat d’un element de coordinació en el si del moviment que ens faci
forts en la prossecució de la independència. La disparitat interna és útil sempre que les
parts busquin defensar una visió estratègica, adés que aquest debat es pot conduir cap a
la confecció d’una estructura consensuada que executi un pla acordat. El que és
inacceptable i de cap de les maneres hauria de veure’s acceptat per cap militant
independentista de base, són les lluites intestines de campi qui pugi basades en la creença
que la independència és postergable, improbable o impossible.
Malauradament, els líders del nostre espai polític cada cop de manera més abrandada
renuncien a la coordinació estratègica i persegueixen l’obtenció de la seva porció del
regne borbònic. No ens hem de deixar desfer, ens han de trobar davant i els hem de forçar
a la persistència en el nostre objectiu nacional.
Visca Catalunya!
Josep Punga
